Escac al rei

Hi ha una magnífica oda de Ricardo Reis, heterònim pagà i classicitzant de Fernando Pessoa, en què uns jugadors d'escacs van fent impertorbables una llarga partida, mentre al seu voltant la guerra i els crims ho assolen tot, i ells, ni que els aparegui ferotge darrere les pedres el rostre d'un enemic amb set de sang, deixen de meditar el següent moviment, segurs que cap altra cosa pot ser més important, i que la mort, tanmateix, arribarà igualment. Cant a la impertorbabilitat i la serenitat davant els fets dels humans, sempre fugissers i canviants, i inútils davant la decisió final de la vida.

Miquel Bauçà, el nostre metafísic de Felanitx, habitant de l'Eixample, sempre parlava dels “nostres enemics diuen”, “els nostres enemics pensen...”, i no va dir mai qui eren, però se li entenia tot. Car Bauçà deia que els catalans érem una tribu, és a dir, una manera d'estar el món, igual que són una tribu els anglosaxons, els germànics, els castellans i els esquimals. Bauçà, sense explicitar-ho, però, i malgrat que gairebé res d'aquest món li importava, va fer patent la humiliació que ell sentia, tant per l'educació rebuda, catòlica i pagesa, a Mallorca, com per la que havia rebut “dels nostres enemics”. I aquí “enemics” no vol dir això, literalment, sinó aquells que no ens deixen ser plenament la tribu que som.

Doncs bé, fet aquest introit, uns quants catalans –encara no sabem quants–, l'11 de setembre d'enguany han fet una doble revolta: contra la fatalitat i contra la humiliació, en direcció a retrobar-se com la tribu que són. Seguint el símil, han obert una jugada amb cavall i reina, amb tota la intenció d'assolir l'escac al rei, literalment i com a símbol del garant de l'Estat espanyol. No és que no haguessin avisat els clarins, com a mínim des que Maragall va haver de sortir rebotat a causa del fenomenal embolic del renovat Estatut, per cert, pactat a la baixa pel Sr. Artur Mas. Des de llavors, els nostres enemics no només van fer el sord, sinó que van avançar igualment cavall i reina. Quan Montilla, el breu, va parlar de desafecció, la va encertar de ple. Però ningú escoltava. I finalment, el riu s'ha desbordat.

On som ara, ja ho sap tothom: estem en plena partida. S'ha començat a aplegar públic al voltant dels jugadors. Les apostes són fortes, però el curs de les jugades no permet endevinar l'escac i mat. Car les incògnites són aclaparadores. Al voltant hi ha una guerra econòmica global implacable. Tant és, perquè els jugadors han de fer servir tot el seu art, i res està escrit. No es poden distreure, perquè la partida no es pot fer enrere, i els hi va la vida. Les dinàmiques històriques es poden covar durant segles, però al final tot necessita ser resolt. I ningú que visqui a Catalunya pot ignorar que el sentiment català vol ser resolt. El que s'hauria d'esperar és que els jugadors tinguin molt fair play, i que per cap banda es vulgui tornar a la prepotència i a la mentida; que cal un reconeixement explícit de les identitats, i que si finalment els catalans majoritàriament assoleixen una forma independent d'estat, aquest sigui un lloc més democràtic, més just i més net que mai. Que el lideratge, ja inevitable, del Sr. Mas, dugui a un lloc que superi de molt els defectes de la tribu, que hi són –i que el seu partit encarna tan bé–, per assolir un estat social sense classisme, cosmopolita, públic i culte, i que la Catalunya rica i plena sigui realment rica en valors i plena en diversitat mestissa. Només seguint el camí de la virtut, en el millor sentit dels clàssics –tan oblidada en aquesta nostra societat de la mercadotècnia financera burgesa–, valdrà la pena donar suport a un procés, d'altra banda necessari, però del tot inútil si al cap i a la fi, fem en petit el que tots els altres ja fan en gran.

És per això que l'arc polític que ha d'impulsar la partida, hauria de ser plenament majoritari i divers, i que en el moment de l'execució i definició del nou –vell, de fet– estat, comencem bé, per una vegada, la nostra història, que tants cops hem malaguanyat per mesquinesa i per avarícia. I que sigui amb un joc net de majories i de respecte a les minories, car per aquí hi ha passat tothom, ja que som un territori de cruïlla, i per tant, terra d'acollida. I no hi ha tribu més forta que aquella que se sap renovar amb nova sang, i sap deixar els vells defectes i assolir noves virtuts. No només és un estat el que s'hauria de voler, sinó una nova salut pública i social. Si lliguem les dues coses, esdevindrem exemplars. Si no, haurem fet un trist recorregut per anar enlloc. En temps de trista crisi de tot, podem esdevenir un far, o una trista boia. De nosaltres depèn. De la impertorbabilitat del nostre camí, i de la generositat impecable dels nostres fets. Llavors, la partida, passi el que passi, s'haurà guanyat. I el rei caurà, com una crosta inútil, i haurem guanyat la mala fe, la nostra i la dels altres. Però això només serà si deixem de ser, tots, una colla d'idiotes. En sabrem?