Xinès a l'escola

Parlarem d'una família de Santa Coloma de Gramenet, segona generació d'emigrants andalusos. Vet ací que un dia els pares del vailet de vuit o nou anys descobreixen, davant de la tele, que el fill entén... el xinès. El zàping exercitat pel pare fa que l'olla global que serveixen antenes i parabòliques perboqui a la pantalla un programa en mandarí. I s'adonen que el petit segueix perfectament aquella llengua, per a ells mur impenetrable i altíssim; l'estupefacció augmenta quan indolentment els mostra que també sap parlar-la. No cal dir que, els progenitors, quant a les llengües que podia arribar a saber el seu fill, enllà del castellà familiar, tenien consciència que sabia fins a un punt indeterminat el català escolar i, encara menys, l'anglès ídem. Però el xinès...! Vejats miracle, doncs, que deia Turmeda i canta Raimon! Però no tant. Els pares van interessar-se de manera activa (per primera vegada, com és massa corrent) per l'aprenentatge del rebroll i, fetes les preguntes i les indagacions pertinents, s'assabentaren que el nen, a l'escola, feia cursos que freqüentava una classe que, llevat d'un nombre exigu d'indígenes, era plena de fills de cambrers i cuiners de restaurants xinesos, de venedors de tot a euro i de (sobretot) serves de la màquina de cosir que servien els senyors llurs dotze hores en un soterrani inhòspit. I, és clar, aquests nens i nenes majoritaris a l'aula jugaven, es comunicaven, és a dir, parlaven en xinès. I, és clar, el plançó nadiu, indolentment, com qui no vol la cosa, a còpia d'anys, es va fer seva, molt seva, la llengua de Beijing. La cosa fa pensar. Pensar que, contra l'opinió de la majoria de famílies locals, pot acabar essent una gran sort que el fill o filla vagi a parar a una aula els ocupants majoritaris de la qual parlin habitualment en rus, àrab, xinès..., és a dir llengües que ja són i seran més importants i que d'adult, tot i dedicar-hi molt de temps i un esforç important, no s'acaben d'aprendre mai bé. D'aquesta manera, el nen o nena acabarà sabent-les sense cap esforç, jugant; de gran només haurà de polir-les i envernissar-les. Si hom objecta que aquest entrebancs lingüístics extrínsecs –conviure amb companys que tenen una llengua materna “estranya”– provoca que a l'aula no s'assoleixi un gran nivell en les llengües “pròpies” –castellà/català/anglès– i, en conseqüència, en mates, història..., cap problema, ja acabarà sabent-ne: a l'escola i a l'ESO, probablement perquè no hi ha més remei, els docents s'atipen de repetir el mateix cada curs.