La puteta
Aquest cap de setmana, amb motiu de la cloenda del festival de cinema, he tingut la sort de tornar a visitar Sant Sebastià. Una ciutat fantàstica: amable, de mides assumibles i amb una oferta cultural i gastronòmica espectacular.
En un dinar d'aquests en què el menjar i el beure fan que la conversa se sinceri, la tertúlia va derivar cap a parlar d'una senyora –tinguem-ho clar, al voltant d'una taula sempre s'acaba parlant d'algú, inclús d'un mateix– que, recentment separada, encara amb la bilis de la frustració de no haver sabut (o pogut) canalitzar la seva convivència –difícil sens dubte, tenint en compte de qui em parlaven–, es va dedicar durant mesos i mesos a contaminar els seus familiars i amics íntims i prohibir-los que veiessin el seu ex i, encara molt menys, que establissin qualsevol relació civilitzada amb les noves amistats que iniciés.
Aquesta estratègia mesquina, egoista i barroera de contaminació no va deixar escapar ningú. Familiars, amics i coneguts es van veure mediatitzats i obligats –els que es van deixar– a prendre una actitud de distanciament amb el que, durant anys i anys, havia estat amic, confident i familiar.
Quina història tan vella, tan caduca i tan trista! Qui no ha vist a senyores (i senyors) despitades, que intenten minimitzar responsabilitats (tots en tenim) en un procés de separació i adjudiquen la “culpa “ o “la causa” a noves (o velles) amistats que l'antiga parella ha establert?
Qui no ha sentit com s'insultava, qualificant de putetes o manipuladors els amics i noves parelles dels ex o les ex?
Qui no ha pensat que, si a més a més la “puteta” (o el manipulador) és més llesta (o llest), més elegant, més simpàtica (o simpàtic), una persona més bona, més culta, més rica i més jove (per què no dir-ho?), queda en evidència i al descobert la mediocritat dels curts de mires, l'egoisme dels mesquins i la feblesa dels impostors?
I qui no ha pensat, veient aquestes miserables reaccions, quanta raó tenia l'ex d'haver decidit “bon vent i barca nova”?
No saber entomar els errors i les mancances propis i buscar venjança fent mal de manera gratuïta és profundament ridícul, provincià i, una altra vegada, egoista. Buscar una contaminació premeditada és propi d'individus anacrònics, simples d'esperit i mediocres.
En aquest segle XXI, les persones civilitzades i intel·ligents, intueixen que els escorpins, per més que ho disfressin, no deixen mai de ser escorpins i saben que, a la vida, no hi ha mai ni un blanc del tot pur ni un negre del tot absolut.