Dependentistes

L'altre dia, un coreligionari (té la condició de tal tothom amb qui a l'hora de la veritat es vota el mateix i pel mateix, oi?) de Don Pahcualo i de Don Raimundo, de Don Narzís i de Don Pepe, de Don Hoaquino i de Doña Carmen, reclamava el retorn a les seves imperials terres de desenes de milers de compatriotes exiliats en les abductores terres catalanes.

El raonament desplegat posava en relleu un cop més fins a quin punt entre l'espanyolia –la d'esquerres com la de dretes– és vigent la convicció tribal, etnicista, del seu nosaltres col·lectiu. Fe prou disbaratada avui dia per suscitar cert malestar en alguns catalanets de la mateixa corda que el mamífer al·ludit. D'entre els quals un ballestero va haver-hi, via 8tv, que no va dubtar a qualificar les tals declaracions de “prefeixistes”.

Bé, deixem ara de banda el fet que, els feixistes, cal en tot cas condemnar-los, no pas insultar-los amb equiparacions improcedents. I centrem-nos en aquest intent de desautorització de l'aliat esdevingut indesitjable. Perquè serveix a il·lustrar la greu contradicció del socialisme català. El qual, d'ençà la desaparició de Josep Pallach, i amb vista a fugir del foc (sempre a mig gas) de la burgesia nostrada, no ha fet sempre més que anar a raure a les brases (tothora roents) de formacions socials feudalitzants, les pròpies de l'Espanya eterna, més atàvicament primàries que la xacra aquesta del segle XX que va ser el feixisme.

Si mai s'adona d'això, el PSOE local potser deixarà d'empatollar-se amb un impossible federalisme unidireccional, potser es desmarcarà de l'amalgama unionista on coincideix l'element völkisch amb l'element citoyen, potser apostarà per aquest país sens menester tampoc d'enarborar a tort i a dret l'estelada, potser aconseguirà de sobreposar-se a la seva trista condició de simple apèndix vermicular dependentista.