A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS
Que tremoli l'enemic en veient el nostre «haka»!
Te Rauparaha corria per escapar dels seus enemics. Era sol contra un estol de guerrers que volien matar-lo, però era ràpid i astut. Per això va amagar-se dins un forat que servia per emmagatzemar aliments, i allà, conscient de la fragilitat del seu amagatall, murmurava: «Sóc mort, sóc mort...» Els enemics van passar de llarg i, una vegada a fora, encara panteixant, va murmurar, estranyat: «Sóc viu, sóc viu...» Mentre tornava cap els seus, va decidir fer de la seva experiència un haka, un cant i un ball de cerimònia. I, així, a l'inici del segle XIX, Te Rauparaha, guerrer cepat del poble maori, rangatira (cap) de l'iwi (tribu) dels Ngati Toa, va compondre el Ka mate, que es considera el poema més famós de Nova Zelanda.
La versió curta d'aquest poema ha fet la volta al món, si bé poca gent fora de Nova Zelanda coneix l'origen poeticomític d'aquests versos, ja que solen ser cridats, pels rugbimen de l'equip nacional neozelandès, els famosos i temuts All Blacks. Sí, la dansa de guerra que ballen abans de cada partit internacional per tal d'espantar els seus adversaris és, a l'origen, un poema. El haka té molts usos cerimonials arreu de Polinèsia (guerra, però també benvinguda, festes sagrades...), i avui gairebé tots els equips de rugbi del Pacífic (Fiji, Tonga, Samoa) tenen el seu propi haka d'avantmatx –i és particularment impressionant veure dos equips fer un haka simultàniament l'un de cara a l'altre, tot i que els All Blacks són sempre els més espantosos–. El haka maori inspirat pels versos de Te Rauparaha diu això: «Ka mate! ka mate! Ka ora! ka ora! / Tenei te tangata puhuruhuru / Nana nei i tiki mai whakawhiti te ra / A, upane! ka upane! / A, upane, ka upane, whiti te ra!» És a dir, si fa no fa: «Sóc mort, sóc mort! Sóc viu, sóc viu! / Vet aquí l'home cabellut / que portà el sol i el féu lluir / Un pas endavant, encara, un altre! / Un pas endavant, un altre, el sol llueix!» En els darrers any, però, els All Blacks han adoptat un nou haka, el qual ha aixecat una certa polèmica pel gest final que acompanya el cant: un índex passat sota el mentó talment una fulla de ganivet. Els maoris, però, afirmen que en la seva gestualitat tradicional, aquest índex simbolitza la circulació de l'energia corporal...
Pel que fa al haka
Ka mate, el govern neozelandès n'ha concedit la propietat intel·lectual als descendents de l'iwi de Te Rauparaha, els quals, així, poden prohibir-ne l'ús, per exemple, en publicitats i espectacles paròdics.
No deixa de ser poc corrent en països antigament colonitzats que un text en llengua autòctona esdevingui una referència nacional. A Nova Zelanda, no han mancat abusos ni exaccions contra els maoris, però en proporció bastant menor al que ha pogut passar, per exemple, a les veïnes Austràlia i Nova Caledònia. Així, el maori és llengua cooficial del país des del 1987, una oficialitat que va ser promulgada sota els auspicis del text fundador de la nació neozelandesa com a part integrant de la corona britànica, el tractat de Waitangi, signat el 1840 per europeus i maoris. Aquest tractat, bilingüe anglès-maori ja en la seva versió original, va ser dels més avançats del segle XIX, ja que de bon principi establia que les dues poblacions de l'illa es beneficiaven dels mateixos drets. I entre els caps maoris que van signar el tractat hi figurava un guerrer veloç, astut i poeta, anomenat Te Rauparaha.