Mil caçadors al cor de l'Àfrica

És un poble perdut en allò que va ser l'Àfrica incerta dels primers exploradors europeus, aquells que trastejaven per deserts, sabanes i selves i, a vegades, en tornaven sans i estalvis. És un poble anomenat hadza, instal·lat des de temps que no es poden mesurar, per falta d'elements arqueològics suficients, a les ribes del llac Eyasi, al nord de Tanzània. L'antiguitat dels seus orígens sembla evidenciada per la rusticitat de la seva manera de viure: seria l'últim poble d'Àfrica a viure exclusivament de caça i de recol·lecta, a ignorar-ho tot dels rudiments de l'agricultura. Aquest poble compost d'un miler curt de persones parla, a més, una d'aquestes llengües aïllades que solen entusiasmar els especialistes: una llengua que no té cap relació amb cap altra llengua. Per dir-ho de manera una mica barroera, els hadza serien els bascos de l'Àfrica oriental... Durant temps, es va emetre la hipòtesi que la seva llengua podia ser de la família khoisànida, ja que comparteixen la particularitat de disposar dels famosos clics, aquests cloqueigs tan fascinant que serveixen de consonants. Sembla però que ja no quedi cap lingüista per defensar aquesta relació i, aleshores, l'existència dels clics en llengües sense parentiu però veïnes geogràficament podria tenir tres explicacions. Una, podria tractar-se d'una coincidència. Dues, podria tractar-se d'una influència específica de les llengües khoisànides. Tres, podria significar que les llengües més remotes del continent més antigament poblat disposaven totes d'aquests clics. Aquesta tercera hipòtesi és la més atzarosa i, doncs, la més excitant i per això alguns especialistes l'han festejada amb una certa gormanderia. Com sovint en els afers humans, la veritat deu ser allà on ningú no podrà tenir mai la certesa d'albirar-la.

Mentrestant, els hadza no semblen pas gaire preocupats per la qüestió dels orígens de la seva llengua. Els exploradors des del segle XIX i, al segle XXI, els aventurers, els missioners i els periodistes que els han apropat, els han descrit com un poble eminentment pacífic, amant de la llibertat individual, desproveït d'una gran quantitat de les normes socials que semblen indispensables gairebé arreu. El seu territori de caça i recol·lecta pateix, però, de mica en mica la pressió demogràfica de pobles sedentaris. Aquests, durant períodes potser extremament llargs van ignorar els hadza perquè vivien en zones desèrtiques poc amenes, però a poc a poc s'apropen i els hadza tenen cada vegada menys espai per moure's i viure com els plau. I el govern de Tanzània no fa res per ajudar-los. Als anys cinquanta, un escriptor francès, Romain Gary, havia predit el futur de l'Àfrica independent en mans d'una intelligentsia occidentalitzada. A Les racines du ciel (n'existeix una adaptació cinematogràfica de John Huston) posa en escena les elits africanes que voldrien esborrar de l'Àfrica els rastres de tot allò que la fa ser diferent d'Europa, per tal de construir estats moderns, exempts de tot rastre de salvatgeria sigui humana o animal. I per això mateix el govern de Tanzània voldria veure desaparèixer la manera de viure dels hadza. Incita a l'ocupació progressiva del seu territori per agricultors i pastors i els construeix carreteres que de mica en mica empenyen els hadza cap als reductes més hostils a la presència humana. I no és gaire segur que, en última instància, torni el bon gegant Hongongoshà, protector mitològic del poble hadza. Un noi malèvol, un dia, va ferir el gegant i aquest va deixar clar que des d'aquell moment els hadza s'haurien d'espavilar sols.