Rendició i grandesa d'Ishi, indi de Califòrnia

Sota Sillicon Valley, el Sunset Boulevard, els tramvies de San Francisco i els estudis de Hollywood, hi havia hagut una altra vida. Una vida més feréstega i austera, infinitament més discreta, la vida de les vint-i-dues nacions índies que poblaven el territori que un dia va ser batejat com a Califòrnia. Vint-i-dues nacions i encara més llengües, ja que gairebé totes estaven subdividides en formes dialectals més o menys intercomprensibles. I aquestes nacions eren (conservo la grafia anglesa), de nord a sud: hupa, karok, lutuami, yurok, chimariko, shastan, wiyot, athabascan, yuki, pomo, wintun, yana, maidu, washo, miwok, costanoan, yokuts, esselen, salinan, chumash, shoshonean, yuman. Entre totes aquestes nacions és probable que avui només els shoshonean –xoixons en català– puguin sonar en la memòria d'un europeu mitjà.

Una d'aquestes llengües, el yana, presenta una particularitat gairebé única al món, que, mentre es va poder estudiar, va fascinar lingüistes i antropòlegs: està dividida en dos dialectes, masculí i femení, respectivament. Sembla que les coses passaven així: els infants, criats exclusivament per dones durant els primers anys, parlaven la forma dialectal femenina fins que els nois, al moment dels ritus de pas cap a l'edat adulta, se separaven de les dones i havien de començar a parlar el dialecte masculí. Hi havia una intercomprensió mútua absoluta entre els dos dialectes, les diferències entre els quals afectaven sobretot el vocabulari, amb paraules sovint més curtes per a les dones. Per exemple, l'ós grizzli era anomenat t'en'na pels homes i t'et per les dones.

El que se sap del yana, se sap essencialment gràcies a un indi, de la tribu i del dialecte yahi, que sembla haver estat l'últim indi dels Estats Units a entrar en contacte amb la civilització occidental. Ho va fer el 20 d'agost de 1911, després que la quasi totalitat del seu poble hagués estat massacrat al llarg del segle XIX pels cercadors d'or. Una quinzena de yahi havien sobreviscut i s'havien refugiat a les muntanyes, on van aconseguir viure amagats dels blancs, però extingint-se de mica en mica. Fins que un dia, Ishi, l'últim yahi, trobant-se sol, va abandonar el seu territori i va emprendre un viatge sense rumb que va portar-lo a Oroville. El xèrif de la localitat va detenir-lo –i així, potser, va salvar-li la vida–, fins que uns antropòlegs de la universitat de San Francisco, alertats per la premsa, van fer-se'n càrrec i van permetre-li una certa adaptació al món del segle XX que Ishi acabava de descobrir. No quedava, però, ningú que parlés el yahi, ningú que l'entengués. Aviat, però, aquests antropòlegs van adonar-se aviat que Ishi tenia plenament consciència de ser l'últim parlant de la seva llengua, l'últim testimoni d'una civilització que desapareixeria amb ell. I Ishi va morir d'una tuberculosi el 1916, després d'haver esdevingut l'amic personal de gairebé tots els científics que van voler treballar amb ell –entre els quals el famós lingüista Edward Sapir–. Durant cinc anys va viure al Museu d'Antropologia de Sant Francisco i gairebé dia rere dia va deixar constància, pel que sembla amb entusiasme, de la llengua yahi, va explicar les llegendes del seu poble, va portar antropòlegs a les muntanyes perquè veiessin com caçava, com feia foc, com fabricava eines, armes i estris diversos, com vivia i sobrevivia al mig de la natura. Una antropòloga, Theodora Kroeber, va dedicar-li un llibre, sòbriament titulat Ishi, en què deixa entendre que les ganes tossudes d'adaptar-se al seu nou entorn li venien menys d'un instint de supervivència individual que d'un deure moral i intel·lectual, el deure d'oferir al món el llegat del poble yahi.