De les fidelitats incompatibles

Voler tenir-ho tot és una de les característiques del psiquisme humà en la seva gènesi, però, com bé se sap, la realitat s'encarrega de fer miques aquesta pretensió infantil. Molts adults, però, no aconsegueixen desfer-se del tot d'aquest impuls i per això han d'enfrontar-se a neurosis tan diverses com, sovint, desagradables. Ser adult en el ple sentit de la paraula implica d'acceptar que no es pot tenir tot, implica de triar, implica d'assumir que la frustració és consubstancial a la nostra maduresa, i implica, doncs, de saber perdre, de saber abandonar allò menys necessari per fruir millor d'allò indispensable, o simplement gustós. Aquesta necessitat d'escollir entre béns o mals diversos, tot i ser individual, pot tenir repercussions col·lectives de primera magnitud. I els catalans, amb la seva llengua, en són un exemple sensible.

Cal saber també que les societats plenament bilingües no existeixen. Existeixen individus bilingües, però no sembla haver-hi cap societat al món en què dues llengües convisquin de manera equilibrada al mateix territori amb el mateix estatus oficial i la mateixa dignitat social. A tot arreu, una llengua s'imposa a l'altra, reduint aquesta altra a assumir un paper secundari, encara que tingui un reconeixement institucional. Evidentment, els factors que determinen quina d'aquestes dues llengües pot imposar-se són coneguts, i el primer d'aquests és de tenir un estat a favor. Així doncs, cal saber reconèixer que el bilingüisme de Catalunya és un miratge. Aquest bilingüisme no funciona perquè una llengua, la que té rere seu, a més d'una demografia pesant, un estat, amb complicitat internacional i instruments diversos de guerra psicològica, de mica en mica s'+imposa a l'altra. L'espanyol s'imposa al català i ho continuarà fent cada vegada més.

I és precisament davant de l'evidència que l'Estat treballa per matar la llengua catalana, que els catalans han de triar. Han de rumiar com a persones adultes que saben que no ho poden tenir tot i que els toca escollir entre dues opcions que, segons com, poden ser igual de doloroses però que són irreconciliables. Hi ha fidelitats incompatibles entre elles i, avui, els catalans es troben en l'obligació absoluta d'escollir entre dues d'aquestes. La primera fidelitat és cap a l'Estat i, doncs, cap a Espanya. Fidelitat, és clar, plenament legítima i honorable. Ara bé, aquesta fidelitat té un preu innegociable: renunciar, a mitjà termini, a la fidelitat a la llengua catalana. La pervivència de Catalunya a Espanya, amb aquest sistema artificial de bilingüisme oficial, implica necessàriament que la llengua catalana cedeixi cada vegada més terreny a la llengua espanyola. Continuar volent ser espanyol s'ha de pagar amb l'agonia lenta però inevitable de la llengua catalana.

L'altra fidelitat, evidentment, és cap a la llengua catalana. Fidelitat també plenament legítima i honorable. Sabent que la pervivència d'aquesta llengua és il·lusòria en el marc d'un estat que actua contra ella, voler ser fidel al català implica per força acceptar de separar-se d'Espanya. És l'única possibilitat d'assegurar un futur a llarg termini de la llengua. L'única. Així doncs que, si em puc permetre semblar pedant, he de dir-te, amable lector, que tu també has de triar: Espanya o llengua catalana. Llengua catalana o Espanya. No voler triar, pensar que és possible mantenir les dues fidelitats, és mantenir l'actitud de l'infant a qui la vida encara no ha ensenyat que no ho pot tenir tot. L'adult, és a dir, el ciutadà, ha de saber destriar què li importa menys i què li importa més. Em sembla poder dir que ha arribat el moment de posar-s'hi.