Les illes perdudes sota el mar

Quan els missioners europeus van desembarcar en algunes illes del Pacífic i van intentar fer entendre el missatge evangèlic als nadius, van topar amb certes dificultats de traducció. En moltes llengües de la Polinèsia i de la Micronèsia, per exemple, no existeix cap paraula equivalent a muntanya. Com podien imaginar Moisès pujant al Sinaí, Noè i la seva arca al cim de l'Ararat o Crist crucificat al Gòlgota si moltes d'aquestes illes no superen els tres metres d'altitud? Aquest problema lingüístic, tot i ser anecdòtic, permet de palesar la gravetat de la situació ecològica i humana induïda pels canvis climàtics que sembla que afectaran cada vegada més el nostre segle XXI. Aquestes illes podrien desaparèixer del tot durant aquest segle per culpa de la pujada del nivell de l'aigua, provocant una situació inèdita en la història de la humanitat: veure països anihilats territorialment. Són petits països independents, amb més aigua que terra i amb una població densa però feble en xifres absolutes, i bastant pobres. Països dels quals molta gent, arreu del món, no té ni idea de la seva existència: Kiribati (noranta-cinc mil habitants), Palau (dinou mil habitants), Tuvalu (deu mil habitants), i uns quants altres... En total fins a un milió de persones podrien esdevenir refugiats climàtics i ser ciutadans d'estats engolits per l'oceà. On aniran a parar? És un problema que, per ara, les grans potències ignoren amb molta cura, fins i tot el gran veí australià que sembla continuar a negar-se a rebre aquestes poblacions al seu territori. Nova Zelanda, més oberta, admet cada any un petit nombre d'immigrants d'aquests països, però amb tota evidència falta una visió global del problema.

Una vegada aquests països amenaçats de debò de desaparició, què podran fer els seus habitants? Se'ls garantirà una nova terra en algun país voluntari? Però amb quina sobirania, amb quina nacionalitat, amb quines llengües oficials? Tots aquests països han adoptat l'anglès com a llengua oficial, però tots tenen llengües pròpies, generalment també oficials i que per ara no es troben en perill. Què passarà si aquestes poblacions són dispersades arreu, en una diàspora nova de trinca, fent així que les seves cultures es dissolguin de mica en mica?

Fa uns anys, Tuvalu va vendre el seu domini internet (.tv) per tal de finançar un ambaixador permanent a les Nacions Unides que fes pressió sobre els països industrials i els recordés que són les principals responsables del mals que pateixen aquests petits països. Per la seva banda, Anote Tong, el president de Kiribati, ha proposat fa poc que la solidaritat internacional financi la construcció d'illes artificials –sobre el model de les plataformes petrolieres gegants– on podria viure la totalitat de la població concernida... Aquest pla, a priori, sembla forassenyat, però Anote Tong explica que els mil cinc-cents milions d'euros que costarien les plataformes necessàries a la població del seu país representen una suma no gaire més elevada que el preu de la construcció de dics eficaços per cada atol concernit. Evidentment, els responsables polítics d'aquests micropaïsos expliquen que l'única solució realment vàlida seria una revolució de les mentalitats dels països industrials i una aposta massiva per les energies no contaminadores. Ara bé, aquestes solucions topen amb un problema seriós: l'energia solar, per exemple, és neta, gratuïta i inesgotable. Tres raons de pes per fer-la poc atractiva, segons els criteris de rendibilitat industrial del segle XX, encara imperants.