Dones franceses i gramàtica també francesa

Els francesos són fascinants i si no fos que fa tants segles que es dediquen a massacrar les llengües dels altres, gairebé podrien ser simpàtics. Quan dic francesos, és clar, no vull dir tots i cadascun dels francesos. Seria injust i discriminatori i, a més, tècnicament parlant jo també sóc francès... Vull dir el pensament francès majoritari, aquell que dóna un grau màxim de cohesió al país, que n'estableix el perfil psicològic general. Així, per exemple, malgrat la tossuda realitat, els francesos encara solen pensar que són el país capdavanter en tot allò que sigui positiu per a la humanitat, i que, si no ho són, és per traïdoria o injustícia. La igualtat entre gèneres és un d'aquests temes en què pensen ser a l'avantguarda.

Els detalls, però, amaguen realitats que poden ser cruels. Així, a França, encara existeixen resistències enormes a feminitzar el vocabulari en els àmbits més prestigiosos, allà on fins fa poc els mascles regnaven sobiranament. Sols la tossuderia d'algunes diputades ha fet que s'accepti que es pugui parlar de madame la députée i no, encara i sempre, de madame le député. I si un dia una dona presideix la República, no hi ha dubte que el seu títol oficial serà madame le président de la República. En un cercle menys oficial, però també prou interessant, encara hi ha mitjans de comunicació que no aconsegueixen dir «une écrivaine» (una escriptora). Com si diguéssim, per exemple, que «Mercè Rodoreda és un gran escriptor». Pel que fa a les funcions oficials, la raó gramatical diu que un títol ha de ser neutre i que, en llengua francesa, la neutralitat és assumida pel gènere masculí. En realitat, però, es tracta de realitzar una mena d'operació de transsexualitat psicològica i social: una dona pot ser presidenta a condició que es masculinitzi. I la gramàtica és la ciència que garanteix aquesta mutació.

Aquesta penosa resistència a la igualtat també existeix encara plenament en els costums referents a l'estat civil. Tot i que fa gairebé mig segle que la llei estableix clarament que l'únic cognom de referència d'una persona és el seu cognom de naixement, a tot arreu i fins a l'administració encara s'aplica a les dones el concepte de cognom de casament. Un costum horrorós que fa desaparèixer del tot la personalitat de la dona rere l'home. Encara avui es pot llegir en certes bústies (poso un exemple sense cap relació amb la meva realitat) alguna cosa com: Monsieur & Madame Joan-Lluís Lluís. I l'administració considera que ha de demanar a una dona el seu cognom de dona casada, a costat del seu cognom d'origen, i farà servir de manera gairebé absoluta únicament el cognom de dona casada. Encara que la llei digui el contrari. I com ho fa, l'administració, per saber si una dona és casada, o no? Preguntant-l'hi. I per això tots els formularis administratius disposen de tres caselles: Monsieur / Madame / Mademoiselle. A un home no se li fa aquesta pregunta; a una dona, sí. Una dona, a França, existeix doncs encara en funció del seu estat civil i, doncs, del tipus de relació oficial que estableix amb un home. Solteres d'un costat; casades, vídues i divorciades de l'altre. I les que viuen en parella de fet? I les que tenen fills en solitari? Aquesta discriminació, a més de ser, en si, profundament insultant, ja no correspon a res en la realitat d'aquest inici de segle XXI. Però l'administració i, per contaminació, la societat en general exigeix de les dones, i només de les dones, que diguin quin és el seu estat civil, com si encara no poguessin existir plenament com a individus. A vegades, explico que em fa vergonya ser francès. En part, és per aquesta manera hipòcrita, retrògrada i immobilista de contemplar el món.