A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS
Braus cavallers de la boirosa Geòrgia
Que a Geòrgia parlin georgià deu ser un fet acceptat a priori per qualsevol. Que el georgià s'escrigui amb un alfabet propi, que no és emprat enlloc més que a Geòrgia, ja sol ser menys sabut. És un alfabet estèticament sorprenent, que té un toc que podria ser qualificat de psicodèlic per un ull no avesat al seu ús. Aquest alfabet va ser creat al segle XI, però sembla que el georgià va començar a ser escrit al segle V abans de Crist, la qual cosa demostraria que es tracta d'una de les llengües més antigues del continent europeu. De fet, el georgià i els seus quatre milions de parlants són sovint una mica oblidats per la comunitat internacional –almenys quan l'exèrcit rus no viola el seu territori–, probablement pel fet de situar-se en un punt de contacte llunyà, una mica boirós, entre Europa i Àsia, a l'extremitat oriental de la mar Negra, al sud de Rússia i al nord de Turquia, Armènia i l'Azerbaidjan.
Per això també deu ser poc coneguda la seva literatura i, en particular, la seva gran obra fundadora, gairebé tan ignorada al món occidental com ho són Joanot Martorell i el nostre Tirant lo blanc. De brau cavaller a brau cavaller, si Tirant, el cavaller català per excel·lència és, de fet, bretó, el cavaller georgià ideal, anomenat Tariel, és, de fet, àrab. Les seves aventures són contades a El cavaller amb la pell de pantera, una obra gegantina escrita al segle XII. El seu autor, Shota Rustaveli, és el poeta nacional georgià, al punt que es diu que no hi ha cap poblet de Geòrgia que no tingui un carrer que li sigui dedicat. D'un prestigi immens a casa seva, Shota Rustaveli és, però, un d'aquests escriptors la vida mateixa dels quals és un misteri, sembrat de preguntes sense respostes clares. La sola menció escrita coneguda de la seva persona que li sigui contemporània és un retrat acompanyat del seu nom, en caràcters georgians, en un fresc del monestir de la Santa Creu de Jerusalem. Un fresc que va ser fet malbé el 2004 per un desconegut, que va aconseguir esborrar una part del seu nom i, sobretot, la seva cara, fent així encara més fosca la seva identitat.
El cavaller amb la pell de pantera és una història suposadament asiàtica, amb tocs àrabs, perses, indis i fins i tot xinesos, donant així una prova més que Geòrgia és un pont entre dos continents. És, com tan sovint, una història d'amor i de guerra, de noblesa i de vilania, amb personatges més sovint ideals que carnals, que pateixen, sucumbeixen, es redimeixen, esperen i desesperen. Una història que utilitza decorats i personatges orientals per poder evocar amb més llibertat Geòrgia i la seva aristocràcia. Els herois –Tariel, el cavaller que apareix per primera vegada mentre plora a la vora d'un riu, i Nestane, la seva estimada i abnegada princesa– parlen àrab, diu el text. Excepte quan l'autor sent que el moment és massa important perquè els diàlegs sigui dits en una altra llengua que la seva i aleshores, sobtadament, els amants passen a parlar «el suau i evocador georgià». No diré si la història, després de sis mil quatre-cents versos, s'acaba bé o malament. L'inici de l'epíleg, que no dóna cap pista sobre aquest final, fa pensar als epílegs recitats d'algunes obres de teatre de Shakespeare, i fa que aquest poema doni així un cop de timó cap a Occident: «Llur història s'ha acabat talment el somni que tingueren / el temps és pèrfid, per a alguns dolent i per a d'altres benvolent, / per a alguns el camí fou llarg i d'altres el trobaren massa curt.»