Tombuctú, mera i vella meravella

Podria ser una mena de secret, extremament ben guardat: Àfrica també va tenir una de les capitals mundials del saber. Era als segles XV i XVI, a Tombuctú, avui al Mali, una d'aquestes ciutats que han fascinat els occidentals pel fet mateix que semblava impossible arribar-hi i menys encara tornar-ne... La seva celebritat és deguda a Lleó l'Africà, el qual, a l'inici del segle XVI, va redactar una Descripció de l'Àfrica que va entusiasmar els europeus i en la qual ja deixa un indici molt clar de l'especificitat d'aquesta ciutat: «S'hi venen llibres que provenen de Berberia i aquest comerç dóna més beneficis que totes les altres mercaderies.» Es diu que en aquell segle Tombuctú podia haver tingut fins a cent mil habitants, un quart dels quals haurien estat estudiants, que venien per aprendre en algunes de les desenes d'escoles que tenien a disposició on grans savis impartien classes. S'hi ensenyava sobretot la teologia musulmana, però també el dret, la retòrica, la gramàtica, l'astronomia, l'astrologia, la geografia, la botànica...

Aquest saber es va anar ensorrant amb les desventures polítiques i militars que van sacsejar aquesta part del continent, i no va ser fins a l'inici dels anys noranta que els historiadors i els poders públics van començar a prendre consciència de debò de l'enormitat del llegat present a Tombuctú i del qual, fins aquell moment, hi havia un coneixement vague. Existeixen, en aquesta ciutat que té avui uns cinquanta mil habitants, desenes de col·leccions privades de manuscrits antics. En total, i segons les fonts, serien entre cent mil i tres-cents mil manuscrits, conservats per tota la ciutat i per alguns pobles dels voltants. És, literalment, un dels tresors més fabulosos que es puguin imaginar. Redactats a partir del segle XIII, estan escrits en àrab i, en menor mesura, en ful, haussa o songhai, però també amb alfabet àrab. La sequedat del clima ha afavorit la seva conservació, malmesa però per la sorra, el vent i els insectes. Existeix des de fa uns anys un programa de la Unesco destinat a restaurar, preservar i escanejar aquests manuscrits. Alguns països, com Àfrica del Sud o Aràbia Saudita, també financen programes similars, en una mena de cursa contrarellotge per salvar uns testimonis únics d'uns coneixements passats. L'estudi d'aquests manuscrits permetrà així d'entendre les relacions que mantenia l'Àfrica de l'Oest amb els corrents del pensament i de la ciència coetanis, en particular àrabs, i hauria d'anar canviant radicalment la imatge de continent intel·lectualment subdesenvolupat que encara perviu a Occident.

És, justament, bastant revelador que tot i ser atrets cap a Tombuctú pels relats de Lleó l'Africà, cap dels exploradors europeus que van penetrar en aquesta ciutat al segle XIX no s'adonessin de l'existència d'aquestes biblioteques fora del comú. El primer occidental a haver tornat sa i estalvi a Europa després d'entrar a Tombuctú, el francès René Caillié, no va dir res de cap biblioteca en el seu relat publicat el 1830, i sembla que durant les dues setmanes en què va quedar en aquesta ciutat, disfressat d'àrab, va viure un llarg avorriment. He forfollat en els llibres de viatge d'altres exploradors europeus, del segle XIX fins als anys trenta, i en cap no he trobat cap menció d'aquestes col·leccions de manuscrits. El 1985 encara, l'historiador malià Sékéné Mody Cissoko escrivia en un capítol de la monumental Histoire Générale de l'Afrique publicada per la Uneso, que «no ens ha arribat gairebé res de la gran activitat intel·lectual dels segles XV i XVI» de Tombuctú. Aquest tresor devia ser secret, doncs, fins i tot per als mateixos malians.