LA COLUMNA
Doña Manolita
I això que encara era setembre. Un dissabte, quan tornava d'una concentració a la Puerta del Sol, camí del metro de Callao, vaig veure que hi havia una cua llarguíssima. Pregunto, intrigat, de quina manifestació es tracta. Em miren incrèduls: “¡Ni manifestación ni tonterías: es la cola para comprar lotería de Navidad en Doña Manolita!” Com que no volia embolicar la troca, no els vaig suggerir la sortida turística, tardoral, a Sort, on hi ha –diuen– un dels altres santuaris de Nostra Senyora de la Grossa.
L'endemà, a la piscina pública, comentava allò de cua llarguíssima: un cop més em van prendre per pallús o per curt de gambals: “No me digas que tú todavía no tienes décimos para el sorteo de Navidad. ¡Con la suerte no se juega, y menos en tiempos de tanta crisis!” I tot seguit, vinga a explicar històries de fills sense feina, de famílies afectades per la retallada de les beques de menjador o dels ajuts per a persones amb dependència. Hi ha com una mena de confessió general: com que els que ens hem d'esperar cada dia abans que ens toqui l'hora d'entrar a la piscina som jubilats, el tema del percentatge de la pensió que ha d'anar destinada a fills o néts sense recursos s'ha acabat convertint en comentari tòpic, amb més prestigi que el futbol... d'abans-d'ahir, dilluns, quan el Barça mantenia –i que duri!– els vuit punts contra l'equip del kamikaze Pepe, o quan l'Atlètic de Madrid, que és l'equip del barri, ha empatat a punts amb el Barça del discret Tito.
Em fa angúnia, quan al país sembla que només es belluguin manifestants i antidisturbis i l'impresentable ministre, executor letal contra conquestes ecològiques, un tal Cañete, de malnom: l'Anti Dunes de Formentera, que només la sort a la rifa pugui obrir una esperança de futur. Li ho pregunto a un veí que és matemàtic solvent: quan em diu les probabilitats que et toqui la grossa, després d'haver comprat dos dècims, em desanimo. I penso que només ens queda la solució o d'una esperança desfeta, d'una recança infinita o un crit, que qui sap si s'endurà el vent de Raimon: “Però nosaltres al vent... de la Independència”. (Nom de carrer barceloní, que no sé si l'alcalde Trias pensa remodelar).