El no-rescat

“Rescat” ha deixat de ser una paraula tabú per al govern espanyol. I el que, inicialment, tots vam entendre com un tic nacionalista de Mariano Rajoy i el seu partit, algun dia serà explicat com una intrigant jugada de pòquer (fracassada, de moment). O, com a mínim, un intent d'órdago en una partida de mus. Hi ha només dues maneres d'entendre què està passant entre Madrid i els seus socis de la zona euro: 1) una descomunal lletania d'errors, malentesos, mitges decisions alimentades per una actitud que barreja covardia davant la magnitud de les reformes requerides, càlcul electoralista amb els ulls posats en Andalusia i Galícia o, senzillament, supèrbia per part d'un Estat com l'espanyol que es resisteix a ser manat des de Brussel·les; o bé 2) el govern espanyol està defensant per sobre de tot els interessos no d'Espanya, sinó de grups molt específics de la societat espanyola. La defensa de la gran banca ben connectada amb Madrid (Santander, BBVA) i de les petites caixes vinculades al poder autonòmic del PP o del PSOE (CajaMadrid-Bankia és l'exemple més flagrant) expliquen que s'hagi tapat durant tant de temps la feblesa de la banca espanyola quan altres països ja hi van fer front el 2008. La defensa de l'aparell de l'Estat explica les quasi inexistents retallades als ministeris, als funcionaris estatals, a l'exèrcit... La defensa de la bossa de votants més important del PP explica que encara avui es mantingui la promesa impossible d'augmentar un 1% les pensions de jubilació. El govern de Mariano Rajoy ha volgut endarrerir qualsevol reforma per no perjudicar els interessos de cap d'aquests grups socials. I, mentrestant, apostar per una carta a les negociacions de Brussel·les que Irlanda, Grècia i Portugal no van poder jugar: “Espanya és massa gran per deixar-la caure.” Donat que una suspensió de pagaments d'Espanya significaria la fi de l'euro, Rajoy ha jugat perillosament amb la paciència dels països del nord.

Entre passadissos, els euroburòcrates es posen les mans al cap pel que consideren una gestió desastrosa de la crisi. Ja ho va dir Mario Draghi, president del Banc Central Europeu: “El govern espanyol ha actuat de la pitjor manera possible amb Bankia.” Ja ho va voler expressar Jean-Claude Juncker, president de l'Eurogrup, deixant-se fotografiar escanyant Luis de Guindos. I ja ho ha demostrat el silenci sepulcral amb què s'ha rebut a Brussel·les el pressupost expansiu del govern espanyol per al 2013. El llenguatge diplomàtic no permet anar més enllà. Però la realitat és que l'actitud dels homes de Rajoy ha provocat tanta desconfiança entre els seus socis, que ara potser serà massa tard per reconstruir ponts entre els països receptors d'ajuda i els contribuïdors. Entre les necessitats immediates del sud i un nord on l'opinió pública és cada cop més euroescèptica i on –per a ells, sí– la paraula “rescat” comença a ser tabú.

Amb la tàctica dilatòria i picaresca, el govern espanyol encara no s'ha adonat de la necessitat de reformar profundament el seu model d'economia productiva. El model d'Estat assistencial. El model administratiu i territorial. La classe política de Madrid està perdent l'oportunitat d'aprofitar aquesta crisi per fer pedagogia i construir l'Espanya postbombolla immobiliària. Amb nous valors, noves actituds i un potencial que ara el pessimisme general no ens deixa ni detectar. No serveix de res que la majoria d'espanyols pensin que si els alemanys no volen pagar els nostres deutes és culpa dels instints sàdics d'Angela Merkel; i que si els catalans volem marxar d'Espanya és perquè ens han rentat el cervell a les escoles. Aquesta és l'única lliçó que molts espanyols han après amb la cançó enfadosa del no-rescat. Una pena.