El matrimoni Viusà-Galí

Ara que el desig català per a l'alliberament total ens ha portat molt a prop del que hauria d'arribar a ser, fa que sovint em vinguin a la memòria catalans de soca-rel que molts anys enrere, en circumstàncies molt i molt difícils, ja lluitaven per aconseguir-ho.

De molts no en podré dir mai res perquè només en vaig saber llur “nom de combat”, però de Manel Viusà i la seva muller, Gerturdis Galí, patriotes impecables, sí que puc dir-ne alguna cosa per tal de preservar i venerar la seva memòria.

No cal dir que per fer-ho resulta impossible deslligar la sèrie de les seves tragèdies personals, l'enorme talent artístic que tenien i llur obsessió per aconseguir la màxima llibertat per Catalunya per la qual varen lluitar plegats. Resulta impossible deslligar la pintura d'un i l'escultura de l'altra, de la coincidència plena amb el que desitjaven per a la seva pàtria i pel que van lluitar plegats amb tanta fermesa.

M'empara el meu compromís amb la vocació nacionalista de la parella Viusà-Galí i el fet d'haver-los conegut a París des de l'any 1964 i, a partir d'aleshores, haver mantingut lligams i compromisos permanents, reforçats a cada viatge a França. M'avala també el fet d'haver-los pogut acollir a la meva llar de Guadalajara aquell Nadal de l'any 1972, haver-nos trobat a Nova York i a Veneçuela –el 1981– i que hagin estat dels millors amics del meus pares.

Recordo encara, com si fos ahir, quan ens vàrem abraçar per dir-nos adéu, sabent ben bé que era per sempre més. Recordo que cada vegada que ens havíem acomiadat abans d'aquell dia de la tardor del 1997 ho fèiem amb una bona dosi d'humor negre i ens dèiem: “La propera vegada, a Catalunya, eh?.”

Però aquella tarda plujosa, irònicament molt a prop del cementiri Père Lachaise, el comentari de retrobar-nos se'ns va quedar a la gola. Va ser la primera vegada que els ulls de Viusà emanaven pessimisme.

La Gertrudis guardava llit i ell també es veia cansat. Ja no era el de sempre! Aquell home de ferro que va superar adversitats i sortejar tants perills veia ja el seu final.

Amb el temps, d'ençà del traspàs de la parella, he pensat molt en el que va ser la vida d'aquest matrimoni i, a banda del seu geni artístic, de la seva generositat i de la seva catalanitat, va ser també la seva persistència una causa de l'admiració i l'estima que encara els tinc.

Estem oblidant que ambdós van ser uns catalans d'excepció, lliurats plenament a la causa del seu país? Els d'avui romanen lluny del reconeixement que demanen els seus mèrits a fi i efecte que els tinguin ben presents les generacions futures. Ell, per cas, malgrat haver mort més de vint anys després d'haver-se acabat la dictadura i, suposadament, en plena democràcia, va continuar proscrit per la policia espanyola. Hores d'ara, encara hi ha gent que prefereix no parlar-ne i el seu record es va escolant, mentre a la seva obra artística li manca la institució catalana que la reuneixi i en tingui la cura que mereix.

Cal esperar que vinguin temps millors que permetin a Catalunya homenatjar lliurement els seus herois i ben aviat el record venerable d'aquesta parella quedi a l'abast de tothom.