No portis el teu amor a la ciutat

Hi ha infinites històries doloroses que travessen les nostres ciutats. Em passejo per un gran magatzem d'articles de segona mà i cada cop que toco un objecte intento imaginar-me d'on prové. Una escultura d'elefant podria ser d'un client, que simplement s'ha cansat d'ella perquè la té molt vista, és un record d'un viatge incòmode o un regal d'algú ja indesitjat. També, però, podria procedir d'un pis buidat perquè el propietari ha mort, ha anat a petar a una residència o ha estat embargat per un d'aquests bancs, tan ajudats i que tan poc ajuden.

En la muntanya de discos, enmig la col·lecció magnífica de clàssica, apareixen també músics contemporanis. Entre ells un recopilatori de Kenny Rogers, usat i bastant ratllat, amb alguns dels seus temes extraordinaris. La veu de vellut de Rogers i les melodies country contrasten amb les lletres de les cançons: desolats amors hivernals, noies violades i nois que no volen aplicar una venjança justa, jugadors de pòquer que han aprés a llegir els ulls dels altres homes, dones que s'emborratxen en bars nocturns de Toledo, a Ohio...

De les balades tristes de Rogers, m'agrada especialment Ruby, don't take your love to town, una novel·la breu sobre un veterà del Vietnam paralític, que observa com la seva dona es pinta per sortir de farra a la ciutat. És un autèntic bolero que Rogers acaricia, tot i el dolor que descriu. El compositor del tema va ser Mel Tillis, que havia conegut infinitat de desgràcies mentre cantava en els pubs nocturns d'Okinawa els anys cinquanta quan feia la mili.

Ni a cent metres del magatzem de segona mà, trobo una captaire bruta, que demana en una cantonada menjar per als seus gossets. No puc evitar repetir-me la tornada de la cançó en llançar-li unes monedes: “No portis el teu amor a la ciutat.”