La Paquita

La veïna del davant de casa, la Paquita Sais i Austrich, ha celebrat cent anys. Va néixer el 14 d'octubre de 1912. Va perdre el pare de petita i la seva mare i ella van anar capejant els temporals d'un Lloret discret, amb poques possibilitats de fer-se ric. Va treballar un temps en una fàbrica tèxtil, va cosir pel seu compte, va tenir cura d'alguns xalets d'estiuejants barcelonins... Aquestes mateixes famílies, un cop retornades a ciutat, li demanaven que cada setmana els portés carn de Girona. Anar tren amunt i tren avall no li donava ànsia... Preocupada per la subsistència i perquè a la seva mare no li faltés res, va fer-se gran sense casar-se, fins que es va enamorar d'ella un guàrdia civil vidu, la caserna del qual estava al carrer de sota. Amb el casament d'ambdós les coses van canviar. L'Antonio, el seu marit, era un home actiu, capaç de buscar feina allà on fos. Amb l'esclat del turisme va deixar la Benemèrita i en comptes de vigilar el contraban va preferir vigilar els clients estrangers, primer fent de cambrer en un popular bar lloretenc que de dir-se La Nyerra va passar a ser Chez Tino. Allà es va entrenar. Després es va plantar pel seu compte edificant el que havia estat l'eixida de la casa de la Paquita. Ella també es va integrar plenament al bar, anomenat Oropesa, que era el cognom de l'Antonio. L'establiment tingué un èxit notable. Amb els anys, però, i quan l'edat dels propietaris ja fou considerable, el bar esdevingué botiga de records, encara existent avui. La Paquita, ara ja vídua, ha vist desaparèixer no solament familiars estimats sinó la majoria de gent de la seva volada que hi havia en el barri. Ens ha quedat com a pal de paller i li tenim un afecte especial perquè, més enllà de la seva pròpia vàlua i simpatia, té aquest carisma que li permet representar una generació que ja no hi és. Els seus cent anys han significat un esdeveniment. Uns i altres hem intentat que l'efemèride li resultés inoblidable. La coral lloretenca la va visitar per sorpresa a casa seva al migdia i li va interpretar un bon repertori de cançons. També va rebre regals. Després hi hagué un dinar familiar en un prestigiós restaurant, amb algun discurs referit a la celebració. I poc després de l'àpat, quan la Paquita ja tornava a ser al seu domicili, una colla de joves músics, la majoria lloretencs, que toquen a la Banda de Blanes, li van fer una serenata, com als americanos d'abans, quan tornaven d'Amèrica amb fortuna... La fortuna actual de la Paquita és aquesta edat privilegiada i l'estima que tothom li té.