L'anomalia catalana
El procés de construcció de l'Estat català es pot encarar des de diverses perspectives. La construcció d'un nou model d'institucions d'autogovern sembla ja indeturable, encara que no puguem assegurar mai quines seran les sortides a curt termini. La prudència i la por davant dels interessos creats tenen el seu pes, i el tindran més encara a mesura que tot es clarifiqui a la pròxima legislatura. És un fet: Catalunya ha mantingut des de fa segles una posició molt peculiar dins l'Estat espanyol; sempre s'ha sentit una comunitat diferenciada, d'aquí vénen les sempre difícils relacions amb un estat espanyol que ha trobat en Catalunya un topant a les seves ànsies d'homogeneïtzació cultural, lingüística, política i econòmica.
Des de la represa democràtica postfranquista que Catalunya ha lluitat per, en primer lloc, recuperar el corrent catalanista que era central en la vida del país durant la Segona República, i que va ser brutal i traumàticament escapçat per la Guerra Civil. La força del catalanisme durant els anys trenta del segle XX, que recollia els fruits del primer catalanisme –les estructures administratives creades per la Mancomunitat, tornades a abolir després per la dictadura de Primo de Rivera–, va dotar Catalunya de molta consciència de si, ja que permetia la modernitat i alhora la fidelitat a una llengua i a una cultura cívica, tot construint un model de país innovador i alhora arrelat. Aquella primera autonomia va donar uns resultats espectaculars; de la seva mà es va normalitzar la llengua catalana i també es van construir algunes de les primeres infraestructures que posaven Catalunya en la línia dels principals països europeus pel que fa als transports, les comunicacions o l'assistència social.
La construcció d'un estat propi només pot entendre's si es posa en la perspectiva històrica, doncs, ja que sembla que és la culminació d'un procés gradual i sostingut, construït sempre a partir de grans consensos i de majories democràtiques, encara que també és la constatació d'un fracàs: quan el president Tarradellas torna a Catalunya, ja en el discurs del 23 d'octubre del 1977 (“Ja sóc aquí!”), va parlar de construir una Catalunya “pròspera, democràtica i plena de llibertat”, una Catalunya que havia de ser “un exemple per als altres pobles d'Espanya”. Tarradellas va parlar també de modernitzar l'Estat espanyol.
Espanya s'havia de modernitzar, però això no només significava dotar-la d'infraestructures, serveis i indústries capdavanteres, sinó també incorporar-la a la modernitat política, adaptar-la a la tolerància, a la pluralitat, l'autonomisme, el respecte per les llengües minoritàries, i alhora dotar-la d'una mirada europeista, cosmopolita i enraonada, que fes de l'Estat espanyol un estat totalment de convivència, dins el qual totes les nacions es poguessin sentir a gust.
Aquest ha estat el gran fracàs d'aquesta democràcia: no saber edificar una identitat col·lectiva, la qual sempre ha estat un tema tabú. Espanya no ha sabut construir un projecte comú més enllà de continuar amb les seves ànsies homogeneïtzadores, en la línia de l'Estat jacobí francès, el qual ha mirat de crear una elit que abandonava la seva identitat local per assimilar-se culturalment i lingüísticament al sistema meritocràtic de l'escola i l'administració pública centralista.
Espanya ha volgut continuar construint-se com a estat nació unitari, en el qual tothom marxés al so d'una idea centralitzada del que havia de ser el projecte econòmic i la dinàmica cultural. Aquest projecte d'estat nació és el que està darrere de molts malbarataments econòmics, ja que acaba traduint-se en obres inútils que proven de modernitzar sense projecte econòmic sensat –infraestructures radials, girades cap a un centre més ideològic que real–, i que acaben creant disfuncions que ara, durant la crisi econòmica, s'estan pagant molt i molt cares.
en aquest context s'entén millor el que està passant ara a Catalunya: la necessitat de tancar una etapa i obrir un nou camí. El primer pas va passar per mirar d'aconseguir un finançament més just per a Catalunya, el qual pogués a curt termini garantir la supervivència de les estructures d'autogovern. La negativa del govern espanyol davant d'aquesta pretensió ha estat categòrica, cosa davant de la qual la classe política catalana i la societat civil han emprès un camí que en cap cas no serà fàcil a causa de la poca voluntat d'entendre el fet català que es continua tenint des de la resta d'Espanya.
La mancança de finor política, de voluntat de diàleg i comprensió que el govern espanyol –i les elits periodístiques, els intel·lectuals espanyols– ha demostrat durant tot aquest procés encara fa més profunda la dimensió del problema. A això hi contribueixen les idees rebudes entorn de conceptes com “nacionalisme”, “identitat”, etc., als quals sempre es vol donar una dimensió totalitària, carregant a l'esquena del projecte català els fantasmes genocides que envolten la història d'Europa.
El primer pas consisteix a aconseguir el “dret a decidir”, és a dir, dotar-se dels instruments jurídics i polítics necessaris per tirar endavant una consulta legal sobre l'autodeterminació, cosa després de la qual només podrà obrir-se un escenari de diàleg i negociació per a la sortida ordenada de l'Estat espanyol, amb la cessió de competències i l'assumpció de drets i deutes. Esperem que tot acabi bé, amb un nou estat amb tots els ets i uts, i no amb un nou híbrid polític ni totalment sobirà ni totalment dependent, que només faci que perpetuar la nostra anomalia.
