Les eleccions de diumenge

La dialèctica de la declaració i la contradeclaració augmenta dia a dia l'efervescència amb què es viu l'evolució trepidant i incerta de la situació política. Aquesta escalada dialèctica és tan desconcertant com inevitable quan a l'horitzó immediat hi ha la celebració d'unes eleccions. El 25 de novembre els catalans votarem per definir la composició del nou Parlament que haurà de gestionar aquesta històrica conjuntura. Però molt abans, tot just d'aquí a dos dies, els que estan cridats a les urnes per renovar les seves respectives cambres de representants són els ciutadans gallecs i bascos. Tot i que coincideixen en el temps, cada una d'aquestes eleccions respon a una lògica interna pròpia i molt diferenciada, però en un moment en què la involució del model autonòmic ha generat una tensió suficient per creure que ja no es poden tornar a fer encaixar les peces de la manera que han estat situades els últim trenta anys. Ni la realitat ni les ambicions de Catalunya, el País Basc i Galícia coincideixen, però això no evita que no hi hagi un inevitable punt d'intersecció en la projecció de cada una d'elles.

Això està passant d'una forma evident amb el debat sobre el dret a decidir que lidera Catalunya i que s'ha fet un lloc protagonista, per motius diferents, a les campanyes electorals gallega i basca. El Partit Popular afronta a Galícia el segon test electoral des que Mariano Rajoy és president del govern. El primer el va passar a Andalusia, on el desgast per la gestió de la crisi va tancar la porta a les expectatives d'aconseguir per primer cop el govern andalús. Ara Rajoy juga a casa i el PP passa una segona prova en el seu principal feu electoral. Totes les enquestes coincideixen a dir que els populars conservaran la majoria absoluta però amb un marge tan estret de diputats que no permet afirmar que no hi pugui haver una sorpresa d'última hora. Possiblement per això no hi hagi voluntat de córrer riscos en el discurs sobre les principals qüestions polèmiques, en els famosos “embolics” Rajoy: ja sigui el rescat econòmic o el model d'estat. En aquest sentit caldrà estar atents a com evolucionin les coses a partir de dilluns.

On les enquestes sí apunten a un canvi de govern és a Euskadi. Els sondejos preveuen una àmplia victòria del PNB en vots, que pot ser una mica més esquifida en escons per la peculiaritat del sistema electoral basc. Un dels partits que es beneficiarien de la simetria entre demarcacions en nombre de diputats és EH Bildu, que, segons les enquestes, guanyaria a Gipuzkoa i Araba i que es consolida com a segona força. L'esquerra abertzale pot aconseguir uns resultats històrics en el seu retorn a les urnes, després de les prohibicions de presentar-se a les últimes eleccions, i en els primers comicis autonòmics que se celebren sense l'amenaça directa d'ETA. Si apliquem els principis clàssics podríem afirmar que l'endemà les dues primeres formacions es repartiran els papers i que una liderarà el govern i l'altra l'oposició, però res es pot descartar quan tot està canviant tant i tan ràpidament.

Des de fa un temps el nacionalisme català ha deixat d'emmirallar-se en el que passa a la resta de l'Estat, però tampoc en pot quedar completament al marge. L'aspiració d'establir una relació autènticament bilateral amb l'Estat es pot veure condicionada per la necessitat d'aquest de generar un diàleg multilateral. Algunes veus destacades del PP, però que estan fora del govern, han apuntat que la solució autonòmica ha estat insuficient per contenir les aspiracions de les comunitats històriques, per les quals es va dissenyar, i que cal replantejar el model. Fins i tot els més lúcids han entès que les principals incerteses que es plantegen ara mateix són les que afecten la supervivència d'Espanya.

Aquesta setmana s'han destacat les diferents maneres d'actuar d'Espanya i el Regne Unit i que mentre Madrid recorre a l'amenaça per frenar el secessionisme, Londres pacta les condicions en les quals s'ha de desenvolupar el referèndum d'Escòcia. Això va provocar que el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, enviés una carta de felicitació als primers ministres britànic i escocès, David Cameron i Alex Salmond. El president Mas ha aprofitat una reunió amb el cos consular acreditat aquí per demanar-los que expliquin als seus països quina és la realitat de Catalunya, però també té previst un seguit de viatges per fer-ho personalment. Això respon a la convicció que cal guanyar simpaties a l'exterior, sobretot per si cal “internacionalitzar el conflicte” tal com va advertir. Cal veure com evoluciona la posició de la comunitat internacional segons jugui cadascú les seves cartes, però segur que si hi ha una posició de consens serà per jugar tots amb les mateixes regles. És en aquest sentit que Catalunya no quedarà completament al marge del que pugui passar aquest diumenge.