Convèncer

A l'agost vaig entrevistar l'alcalde de les Franqueses, el convergent Francesc Colom. Dins la sèrie d'entrevistes a alcaldes de l'Associació de Municipis per la Independència que feia aquest diari. Sense cap fals pudor, Colomé va dir que era un dels nous convençuts. I això em va agradar. Entre d'altres coses, perquè si no semblarà que un bon dia Catalunya es va llevar independentista i ja n'hi va haver prou. Com que ens hem de seguir explicant aquí i a fora (bàsicament nord enllà), és important saber d'on venim per trepitjar ferm i desemmascarar qui calgui. Així com hi ha convençuts de sempre, hi ha nous convençuts i també no convençuts, els qui, com diria la meva àvia, no són ni cuca ni ocell, que es miren entre silenciosos, sorpresos i a l'expectativa, potser recelosos, aquest procés. I és tota aquesta gent a qui cal anar a buscar, apropar, seduir. De manera entenedora, sense trabucairismes ni quincalles de partit, sense puritanismes, alçades morals o baralles de portera. S'ha acabat la pedagogia de picar pedra per no res a les Espanyes, però fa més falta que mai la pedagogia aquí.

Si d'una banda cal mantenir el caràcter positiu del procés i la fermesa davant els xàfecs feixistes impunes, també cal mantenir el cap obert als contraarguments i dubtes de l'indecís, del qui se sent atrapat entre una Espanya que reconeix com a casposa, bel·ligerant i retrògrada (ni que sigui la seva, per costum de tota la vida, per orígens dels pares o el que sigui) i entre una Catalunya de la qual encara recela si l'inclourà, ni que sigui per l'inèdit del tema o per les hordes que llancen des d'Espanya. Els partits catalans semblen cridats a fer molta feina per aquesta banda. L'Assemblea Nacional Catalana ja la fa. En aquestes eleccions hi ha en joc una majoria sobiranista prou àmplia o no. Catalunya sap, o hauria de saber, que d'oportunitats com aquesta en passen poques. De desaprofitar-ne, massa que n'ha après.