Eurovegas no és la panacea

El 1996 es va crear als EUA la Comissió Nacional per a l'Estudi del Joc i les Apostes. La primera conclusió va ser que als americans els entusiasmen els daus, les juguesques, les loteries, etc., malgrat la patètica i escassa probabilitat que guanyin algun premi astronòmic. Són, doncs, milions de persones les que s'entretenen amb això, que és una activitat que genera molts llocs de treball decents en algunes de les zones més deprimides del país. De totes maneres, aquest model té un cost molt elevat que cobreixen les persones que mai no han trepitjat un casino. En aquella data, el joc ja estava legalitzat a 47 estats. Els ingressos bruts en conjunt eren de 50.000 milions de dòlars. Actualment, els ciutadans fan més despesa en el joc que no pas en els parcs temàtics, els videojocs, els espectacles esportius i els cinemes, tots junts. Els casinos de les tribus índies produeixen unes entrades de 7.000 milions de dòlars. Els nord-americans aproven l'existència del joc i els 700.000 llocs de treball directes i indirectes que mouen, a part dels 21.000 milions de dòlars que reparteixen en retribucions salarials. Tanmateix, tot té un preu. Per exemple, que 3 milions de ciutadans adults han tingut problemes patològics amb el joc. El cost de l'atenció als afectats: mentir, robar, arruïnar-se, negligència a la feina o amb la família o, fins i tot, el suïcidi, poden ser conseqüències de la ludopatia descontrolada. Els empresaris del sector han bombat enormes quantitats per a les campanyes electorals. I ara, per internet, es pot instal·lar un casino virtual a cada llar. En tot cas, se'n poden derivar fallides, divorcis, violència domèstica i delinqüència. L'informe de la comissió no tracta, però, la qüestió fonamental: el cost del joc en supera els beneficis. El plantejament no és el de la moral individual, sinó el d'una indústria que després trasllada els costos totals als ciutadans. I és, doncs, sobre aquesta base que cal reflexionar.

Hi ha un sector que ja experimenta una evolució inferior a la prevista. Es tracta de les màquines escurabutxaques de jocs amb monedes o bé senzillament les màquines de vending, per a les quals l'euro ha suposat un maldecap suplementari on ara sembla molt més difícil obtenir el premi. Canviar els 3 milions de màquines que accepten l'euro en lloc de les monedes de D-Mark des del 2002 ha suposat un cost suplementari per a una indústria que ja es queixava d'una reducció de les vendes, d'uns impostos molt elevats i d'unes normes restrictives del comerç automàtic. Segons els plans previstos, Alemanya havia de posar en circulació, a la primera tongada, només l'equivalent de 7.600 milions de D-Mark en moneda fraccionària, és a dir, la meitat del volum que ara circula. En opinió de Tony Barber, editor europeu del Financial Times, els alemanys, com que tindran menys monedes a la butxaca, compraran previsiblement menys cigarretes i begudes a les 1,2 milions de màquines de vending del país. En canvi, segurament seguiran utilitzant les 50.000 màquines expenedores de bitllets de transport públic. Sven Tobben, un industrial del ram, va dir que la introducció de l'euro seria un procés extremadament complex i el més gran repte de la història de les escurabutxaques.

De totes maneres, el tema de més actualitat és el projecte d'Eurovegas pensat per instal·lar-lo a Alcorcón. La iniciativa és de Las Vegas Sands, propietat del multimilionari Sheldon Adelson, que pensa situar-hi sis casinos i 18.000 màquines recreatives. Potser algú ho consideri un triomf de Madrid, però cap ciutat hauria de sentir enveja pel resultat de la selecció. El model dels EUA d'un magnat que gestiona un negoci i que, per exemple, té la protecció estatal, és un cas d'influències freqüent al sistema polític nord-americà. Tant se val si el lobby és dels que financen els candidats en campanya (com ha fet Adelson amb Newt Gingrich i ara amb Romney) o dels que es presenten com a benefactors de les tribus d'indis americans. El cas és que aquests favors comporten concessions públiques sense les quals no sortirien els números. Madrid no ha tingut present tot el que hi ha de pervers en un mecanisme on almenys fa un paper de ruc útil. Els governs dels EUA van començar a atorgar llicències de casinos amb finalitats recaptatòries de tributs fa entre vint i trenta anys, quan els polítics no tenien prou coratge per aplicar impostos pròpiament dits. Connecticut és un estat que va optar per dotar-se de fons procedents del joc. Té dos megacasinos, el Foxwoods inclòs, el més gran dels EUA. L'estat es queda la quarta part dels diners sobrants després de pagar els premis. És un sistema clarament ineficient i regressiu. El joc és una diversió molt cara en termes de ruïna personal i addicció. Connecticut ho ha ignorat, però la majoria d'estats es fan càrrec de la factura de la delinqüència i els costos socials que tot plegat comporta i genera. Quan els estats superen els escrúpols morals acaben convertint-se en propietaris de casinos. En el cas que ens afecta, Las Vegas Sands pretén pagar només entre una quarta i una tercera part del cost de construir l'Eurovegas. Esperen que les autoritats els concedeixin l'exempció de la llei del tabac i la prohibició dels sindicats de treballadors als locals de casinos. Per cert, que Esperanza Aguirre somreia quan es mostrava partidària d'un territori on les lleis generals no fossin d'aplicació.

En realitat, el que demanen és una patent de corsari que no té res a veure amb els principis de lliure mercat que figura que han d'inspirar l'economia nord-americana. El grup aspirant necessita per fer un negoci rodó tot un seguit de privilegis que Espanya no pot prometre. Tampoc no es pot garantir un monopoli regional. A més, la UE no permetria que els països veïns servissin d'abocador de les externalitats creades pel mateix funcionament dels negocis. Els grups d'interessos vinculats als casinos tenen una incorregible tendència a apropiar-se els diners dels governs que van curts d'armilla. Illinois és segurament l'estat més atrapat. El governador demòcrata va exercir el dret de vet contra els plans d'obrir un nou casino. L'argument de la venda del projecte a Alcorcón s'ha basat en la teoria que l'aeroport de Barajas és capaç de captar la visita de centenars de milions d'apostadors potencials residents a poques hores de vol. Ja se sap que molts grups reben els bitllets gratuïts per a xàrters a canvi que comprin 2.000 euros de fitxes de joc. Si tot prospera, diu Christopher Caldwell, sènior editor del Weekly Standard, Madrid només hauria contribuït que una corporació estrangera escampi aquí les llavors de la preocupació i la desigualtat. A més d'esborrar del mapa tot el que queda de l'empresa Heraclio Fournier, fundada el 1868. Actualment és propietat de la US Playing Card Company, però Eurovegas ja ha sol·licitat el monopoli del subministrament de naips. No deixarien res verd. I, per si fos poc, Adelson demana la concessió dactilar de la gestió d'Ifema.

Finalment, diu que ja té el finançament assegurat. I dic jo que no serà bancari, perquè el Deutsche Bank s'ha embolicat en una exposició al risc de casinos de Las Vegas per 4.900 milions de dòlars, difícils de recuperar en un sector tan afectat per la crisi i que no pot ser estratègic per a les entitats financeres.