El Cid cavalca!

Si no és per ridiculitzar, agredir o rebaixar, els títols en castellà no agraden. Ho diuen els lectors. He volgut fer un gest literari enaltint el president Mas i dels personatges històrics catalans no n'he trobat cap d'adient: Jaume I el Conqueridor? Roger de Flor? Roger de Llúria? Cap com el Cid! Hem entrat en un terreny menat per l'agressivitat!

Els que creuen que en aquesta aventura d'assolir la tan preuada independència una de les armes a emprar és l'agressivitat, van molt errats. És totalment a l'inrevés. No diré pas que s'hagi d'anar amb vaselina dient “perdó” cada sis paraules o aquella mena de bestiesa que se sent sovint: “Oi que m'entén, vostè?”, que engeguen els que han deixat anar una arenga, crítica, doctrina o principi, totalment inintel·ligible i pretenen que entenguin els oients el que no entenen ni ells. Els principis en què s'hauria de basar el discurs destinat a fer de fortificació o trinxera a la línia de foc, amb els atacs que tot just ara comencen, és la tolerància i, si és possible, el quiebro, aquell moviment ràpid que fan els toreros plantant-se com un espàrrec perquè el brau passi per la vora, però no els toqui. Una altra és fer-se el boig, per a la qual cosa es necessita caràcter i entrenament verbal a nivell teatral. No tothom hi és bo. Menysprear rotundament per sistema el que diuen els nostres contendents o adversaris és un greu error. S'ha d'admetre que molts són bons polítics, cultes, intel·ligents i saben el que es diuen. A vegades, aprofitant algun fragment del seu discurs, un acudit breu i encertat, pot desmuntar tota una xerrada. Tot és vàlid menys perdre la serenitat i el domini.

No he citat unes qualitats, condicions o bé atributs per desmuntar els adversaris que, de tan sabudes, fa temor airejar: les seves vibracions poden trencar el plat bonic propi, no pas el de l'adversari. L'arma més agressiva, que actua sense fer sang i que no s'amortitza, s'engreixa o se li canvia l'oli, és la intel·ligència. És com aquella mixtura en envàs metàl·lic, esprai, que ara s'anomena Seis en Uno i que pràcticament ho arregla tot. Amb intel·ligència s'arregla i es contraresta quasi tot. És com aquelles salses que venen ara que van bé a totes les amanides. Ara bé: si es té i hom empra aquesta qualitat cerebral nata, llavors arrodoneix el discurs amb l'estratègia, la tàctica, el tempo i la gràcia.

Ves per on, la idea del contingut de la columna era ben bé una altra, que quedarà per diumenge vinent, és clar. Embolicat en consideracions i volent donar una mena de lliçó als petulants que diuen “aquest, res de res!”, m'ha sortit de la màniga un sermó d'ofici solemne de festa major de poble. Jo volia comparar Mas amb el Cid. No val a somriure! L'actitud, ferma, decidida, dirigida en una sola direcció, i el convenciment absolut mereixen la victòria. Quan havíem vist un candidat sense cavall i espasa més guerrer?