Opinió

EL TEMPS QUE FUIG

Angelicals

Als pares ens costa acceptar que als nostres fills potser els falta compassió o empatia

He dei­xat pas­sar uns dies per par­lar de l'Amanda, la nena del Canadà a qui feien bulling per la xarxa, que es va suïcidar i ens va dei­xar en vídeo un tes­ti­moni escrui­xi­dor del seu sofri­ment llarg i soli­tari. Ima­gi­nar-te el que devia sen­tir remou la consciència. Als qui tenim fill a l'escola o a l'ins­ti­tut la qüestió de l'asset­ja­ment ens fa patir moltíssim. Quan els nens són molt petits hi ha l'avan­tatge que són trans­pa­rents i aca­bem ende­vi­nant si el nen pateix, si hi ha com­panys que no el trac­ten bé, que se li en riuen, que el dei­xen de banda o que li peguen. A mesura que es van fent grans, però, cada vegada costa més perquè sovint es tan­quen ells i seu sofri­ment en un mutisme inex­pug­na­ble.

Però no és de les vícti­mes del bulling –ja sigui lleu o greu– del que vull par­lar. Per cada víctima, per cada nen o nena que és el blanc de les bur­les més o menys sub­tils, de crítiques a la roba que porta, al seu aspecte físic, a les notes que treu... hi ha, pel cap baix, qua­tre o cinc com­panys que sem­blen posats al món per fer-li la vida impos­si­ble. D'aquests, un sol ser el cap pen­sant; un altre, l'exe­cu­tor, i la resta són per­so­ne­tes que els seguei­xen el cor­rent, pot­ser sense saber gaire què fan, sense ser del tot cons­ci­ents del dolor que infrin­gei­xen al com­pany. Sobre­tot tenen por que, si plan­ten cara i es rebel·len, no que­din ells matei­xos exclo­sos del grup i pas­sin a ser-ne vícti­mes. I als nens i als ado­les­cents ser rebut­jats és el pit­jor que els pot pas­sar.

Saber que al teu fill li fan bulling és molt dolorós. Qui resis­teix el sofri­ment d'un fill? Però saber que és el teu fill qui fa bulling a un com­pany hau­ria de ser tant o més dolorós, i hi hem d'inter­ve­nir ràpida­ment. El pro­blema és que als pares ens costa molt d'accep­tar que als nos­tres fills pot­ser els falta com­passió, noblesa o empa­tia. Els nos­tres fills de dotze anys, sota el seu posat infan­til i ange­li­cal, poden ser petits mons­tres i és res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra fer-los veure el mal que fan. Abans no sigui massa tard. No és cap broma, cre­ieu-me.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.