Opinió

El fals progressisme

Com menys generació de renda, més significativa n'esdevé la variància,
les diferències. I així fins a la igualtat completa: igual de pobres

The Eco­no­mist n'hi deia fa uns dies “veri­ta­ble pro­gres­sisme”, i el con­tra­po­sava al fals o ingenu pro­gre que tant abunda en aquest país. Refe­ria el veri­ta­ble als que tenen a l'agenda la dis­tri­bució i el crei­xe­ment alhora i no estan ofus­cats amb la redis­tri­bució sigui quin sigui el cost que pugui supo­sar en la gene­ració de riquesa. Reco­ne­gut això, a casa nos­tra encara n'hi ha molts que par­len de des­pesa sense par­lar d'ingres­sos, de repar­tir sense pre­o­cu­par-se pel que produïm per poder repar­tir, els que tiren de veta del dèficit en polítiques expan­si­ves de des­pesa sense expli­car com les finançaran. Que donen alter­na­ti­ves a la crisi igno­rant que per manar cal no tenir deu­tes.

I men­tres­tant la desi­gual­tat aug­menta. Com menys gene­ració de renda, més sig­ni­fi­ca­tiva n'esdevé la variància, les diferències. I així fins a la igual­tat com­pleta: igual de pobres. Sur­ten dades en premsa i cor­ren els ana­lis­tes del fron­tisme polític a con­tar excel·lències o mal­dats dels resul­tats obvi­ant fins i tot el període de referència i les res­pon­sa­bi­li­tats de qui manava en aquells moments; tot s'hi val. I la recepta sovint acaba sent més des­pesa pública, sense adjec­tius ni qua­li­fi­ca­ci­ons, com si fos impor­tant només la seva quan­tia i no el què ni el com del binomi impos­tos/trans­ferències. I si els ingres­sos no acom­pa­nyen la major des­pesa, van de cap al dèficit, sense pre­ci­sar qui el finançarà, i com es col·locarà el deute en un mer­cat que ja no vol ni sen­tir l'olor dels bons sobi­rans. Curiós resulta que s'argu­menti el des­ba­lanç per la major soli­da­ri­tat interna de la des­pesa que aquest dèficit per­metrà, i que pro­voca una redis­tri­bució contrària a les gene­ra­ci­ons futu­res per bé d'estal­viar aus­te­ri­tat a les gene­ra­ci­ons pre­sents, que no s'alleu­ge­reix ni tan sols com­ba­tent el frau fis­cal actual.

Algu­nes esti­ma­ci­ons (www.​csis.​org/​media/​csis/​pubs/​aging_​index.​pdf): per al con­junt d'Espa­nya el 2040, hom cal­cula que doblarà el pes dels majors de 60 anys dins la població total. Sense can­vis en les polítiques, els llis­ca­ments de les actu­als impli­ca­ran que el pes de la des­pesa pública de què és bene­fi­ci­ari aquell grup d'edat passés del 12,6% al 33,1% del PIB. A igual des­pesa pública, això des­plaçaria la des­ti­nada a altres col·lec­tius des del 68% actual a només un 28%. Si s'incre­mentés la des­pesa pública total de manera que s'evités l'ante­rior subs­ti­tució, la pressió fis­cal hau­ria de pas­sar del 38,2% al 57,2% l'any 2040. Si el finançament es rea­litzés via dèficit i deute, ja l'any 2029 entraríem en l'ano­me­nat efecte bola de neu (150% del PIB). Final­ment, les nos­tres per­so­nes grans tin­drien les seves ren­des netes depen­dents en més de dos terços de la des­pesa social i, netes d'impos­tos, les retri­bu­ci­ons de les clas­ses pas­si­ves fins i tot supera­rien les dels actius ocu­pats (pel pes d'impos­tos i cotit­za­ci­ons sobre aquests). Notem també que al ritme actual, el com­ple­ment de les pen­si­ons pri­va­des abas­ta­ria tan sols un efecte com­pen­sa­tori de vuit punts del PIB (una ter­cera part, per exem­ple, del Regne Unit o el Canadà).

Tot això obliga a man­te­nir una pers­pec­tiva glo­bal en la des­pesa social resul­tat del canvi demogràfic: qui rep què i qui finança què. Cal alhora recu­pe­rar una visió més horit­zon­tal –i menys depar­ta­men­ta­lit­zada– de les polítiques públi­ques, foca­lit­zant-les en els seus des­ti­na­ta­ris: no qui fa què, sinó quina fina­li­tat ser­veix aquest què. De manera que cal man­te­nir una regla justa de dis­tri­bució inter­ge­ne­ra­ci­o­nal en res­posta inte­grada a l'evo­lució que expe­ri­menta el vec­tor demogràfic i el mer­cat de tre­ball (atur i mileu­risme). Altra­ment exis­teix el perill d'un efecte des­plaçament dels bene­fi­cis d'un col·lec­tiu res­pecte d'altres. Això implica haver d'actuar amb polítiques cada cop més selec­ti­ves. Les per­so­nes grans no són avui en ter­mes mit­jans els pobres –o en risc de pobresa– del país. Ho poden ser en renda, però no en patri­moni. Sovint la seva capa­ci­tat adqui­si­tiva real és més alta, tenen menys des­pe­ses obli­ga­des i les pres­ta­ci­ons públi­ques acom­pa­nyen millor el seu benes­tar. Però aques­tes son dades mit­ja­nes; la variància aquí importa, i molt. Hi ha bos­ses de pobresa a la vellesa molt impor­tants. Si això és així, la política pública més que de tall uni­ver­sal hau­ria de ser focal, més lli­gada a la prova de neces­si­tats i a la de mit­jans.

I és que per a la cor­recció de la desi­gual­tat d'opor­tu­ni­tats, com més aviat millor: en la infància, des de la família, amb recon­ci­li­ació de la vida labo­ral amb ajuts fami­li­ars que evi­tin la pena­lit­zació de tenir nens (ani­ve­llar incen­tius); des dels pri­mers anys (habi­li­tats cog­ni­ti­ves, dis­ci­plina, salut, moti­vació d'apre­nen­tatge, etc., fac­tors tots aquests molt lli­gats a la família i a l'entorn cul­tu­ral), vista la seva incidència poste­rior en l'ocu­pació (pro­ba­bi­li­tats d'atur), renda (sala­ris) i riquesa (en vista de com es casen i com trans­me­ten la seva acu­mu­lació).

Des de la pers­pec­tiva comen­tada, l'anàlisi entre refor­mes estruc­tu­rals i con­so­li­da­ci­ons fis­cals té noves lec­tu­res. El deute sobirà és una impo­sició ajor­nada. Les no-refor­mes estruc­tu­rals són ren­des per avui dins d'una mateixa gene­ració. Una prer­ro­ga­tiva que es fru­eix ara és equi­va­lent a una riquesa que es tras­llada con­tra gene­ra­ci­ons futu­res en favor de gene­ra­ci­ons pre­sents. I a l'inrevés s'ha d'enten­dre remoure aques­tes regu­la­ci­ons res­tric­ti­ves. L'abast amb què la legis­lació pro­te­geix l'ocu­pació i els bene­fi­cis cor­po­ra­tius per­met avui extraure per a les gene­ra­ci­ons actu­als ren­des a costa de gene­ra­ci­ons futu­res. La con­so­li­dació fis­cal és en aquest sen­tit pit­jor que les refor­mes estruc­tu­rals, ja que si bé en tots dos casos es recu­pe­ren els equi­li­bris gene­ra­ci­o­nals, la pri­mera en la mesura que aug­menti la tri­bu­tació genera un cost d'excés de gra­va­men, de per­ju­di­cis impo­sats a l'eco­no­mia, que es pro­jec­ten amb dis­tor­si­ons cap a situ­a­ci­ons futu­res.

De manera simi­lar pel que fa als efec­tes de l'acu­mu­lació de patri­moni pri­mer i liqui­dació després dels baby boo­mers, joves d'ahir i quasi jubi­lats avui. De fet és sabut que els movi­ments a la ràtio de preu/guanys de les acci­ons repli­quen força bé el del coe­fi­ci­ent entre la població d'edat mit­jana i la gent gran. Quan els pen­si­o­nis­tes com­ple­ten la seva pensió venent actius, posen pressió sobre el preu de les acci­ons per a tot­hom, i difi­cul­ten també d'aquesta manera l'accés a la riquesa dels més joves. Inex­pli­ca­ble, doncs, en aquest con­text l'abo­lició de l'impost de suc­ces­si­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.