F(r)actura

Així com les capelletes, siguin de l'àmbit que siguin, són els altres. Així com els especuladors sempre han estat i són, i tot fa pensar que seran els altres. De la mateixa manera els causants de la “fractura social” són els altres. Ho ha tornat a posar de manifest, com sempre a punt per col·locar la cirereta allà on se senti cridat, l'expresident del govern espanyol José María Aznar. En un festival de la FAES, Aznar es va afegir a la moda d'augurar l'home del sac davant els sospirs sobiranistes de Catalunya: la seva independència la portaria a la fractura com a societat. I va adornar amb pedreria matussera les set plagues que albira sobre Catalunya. Nota a peu de pàgina que insisteix a fer el meu amic intrèpid, en Debades: “Quan els auguris semblen tan clars, ja te'n pots refiar ben poc.”

És una cosa singular que en tot aquest procés independentista que mira endavant, cap al futur i nord enllà es xarboti de seguida la fractura social. Uns quants ja ho han fet abans d'Aznar. Quan, en realitat, la fractura social és l'eufemisme que utilitzen per expressar el seu descontentament i distància davant d'aquesta demanda. I d'aquí passen al col·lectiu, que reiteradament tracten –uns i altres– de titella. Si paressin una mica l'orella veurien que l'esperit de la manifestació de l'Onze de Setembre era ben lluny de les plagues hilarants.

El procés precipitat arran de l'Onze de Setembre ha posat en solfa una mà de llenguatge eufemístic que farà al·lucinar els qui mirin les hemeroteques d'aquí a un segle: estructures d'estat, constitucionalistes, federalistes, sobiranistes, la Catalunya real, la majoria silenciosa, la Puta i la Ramoneta (valdria la pena no oblidar el “vol i dol”, “el peix al cove” o el “qui dia passa, any empeny”, per si de cas, postil·la en Debades). Segur que entre aquesta nova llengua hi figurarà “la fractura social” i el “fracturador” social. Sols espera que tanta fressa a córrer a airejar la fractura els acabi passant factura.@aballbona