Deutes contrets

Quan va caure al carrer primer vaig pensar que era la fressa d'un aparell d'aire condicionat. Amb aquesta fredor descriu un testimoni la caiguda de l'home de València que va decidir saltar per la finestra per posar fi a l'angoixa hipotecària. La crisi que tot ho encareix ha abaratit en canvi els suïcidis, l'última moneda amb què alguns poden pagar els deutes contrets. El cas de València s'afegeix a un altre de Granada i no seria estrany que fos només el principi d'una llista més llarga ara que cada dia hi ha 530 ordres de desnonament a tot l'Estat espanyol. Alguns comparen aquesta desesperació amb la del crac del 29, quan els banquers arruïnats saltaven al buit des dels seus despatxos encimbellats en gratacels inacabables. Però no són situacions del tot comparables, perquè els financers americans que es llançaven per la finestra primer hi havien llançat la casa. No, les persones que han optat pel suïcidi a València i a Granada no eren gent amb un tren de vida privilegiat, tan sols víctimes atrapades en la perversió d'un sistema que primer els va convidar a subscriure crèdits impagables i que ara remata la factura deixant-los al carrer. Per això és cada vegada més indignant la indiferència amb què la política contempla la desfeta social. Les poques propostes engrescadores provenen de partits sense possibilitats de governar, com ara IU, que voldria prohibir que els bancs que han rebut ajudes públiques puguin deixar cap família sense sostre. Fins i tot els jutges reclamen una reacció política contra la rigidesa legal que permet l'orgia dels desnonaments. Però ha caigut una persona al carrer i els que governen amb fredor germànica fan com si sentissin el soroll d'un aparell d'aire condicionat.