El proper dimarts no votem

El primer dimarts després del primer dilluns de novembre dels anys divisibles per quatre, els cinquanta estats nord-americans voten els seus delegats a elegir president de la nació. Talment, una elecció indirecta que tria un col·legi electoral format per electors amb vot compromès, que representen el vot estatal, segon el nombre d'habitants de cadascun dels estats, entre els tres de Montana i els cinquanta-cinc de Califòrnia. Són 538 els membres del col·legi electoral, per la qual cosa el llindar d'elecció de president està situat en els 270, un total molt just, ja que els estats blues (demòcrates) i reds (republicans) comporten una balança molt equilibrada, fins al punt que enguany es podria repetir el panorama electoral de l'any 2000, quan el candidat demòcrata Al Gore aconseguí més de mig milió de vots populars per sobre de George W. Bush, però el candidat republicà resultà elegit president pel total dels vots electorals procedents dels estats federals.

El procés electoral nord-americà és un fet força singular, regulat per la pròpia constitució i originat pel primer acord de convivència entre les primeres colònies que s'independitzaren i es federaren. Fou una federació sorgida de baix cap a dalt, amb l'avantatge de partir del no res i no exempta de dues guerres doloroses, la d'independència i la de secessió, que portaren a una forma de cohabitació que respecta molt els drets i les lleis de cada estat, de tal manera que fins el procés electoral té diferències segons el lloc i les raons històriques. Sigui dit, un estat federal exemplar que en la nostra realitat peninsular ens podria portar elements a considerar per aquells que encara defensen l'Espanya federal, però que no podria tenir una aplicació mimètica, doncs el vestiment històric és d'un pes concloent, al marge que, ara i aquí, potser ja s'ha fet tard per parlar de federalisme.

Les característiques de les diverses comunitats nord-americanes fan conviure components ideològics ben diversos, on s'imposa un sentit democràtic marcat d'un fort element conservador. Les contradiccions són evidents i és curiós pensar que gran part de la força del partit demòcrata –teòricament més progressista, o millor dit, menys conservador– ve dels estats esclavistes dels sud-est, aliats amb el progressisme californià o l'europeisme d'alguns estats atlàntics del nord. Després, els vots electorals de l'Amèrica profunda, rural i religiosa, imposen el pes dels seus delegats, de tal manera que des de la Segona Guerra només hi ha hagut quatre presidents demòcrates, i d'aquests només un ha repetit mandat, precisament Bill Clinton, un candidat que va guanyar les eleccions gràcies a la divisió del vot republicà entre dos candidats (Bush i Perot). El conservadorisme americà és més que evident.

Amb tot, l'actual cursa electoral entre Obama i Romney, que es presenta molt ajustada, té uns components ideològics molt preocupants, ja que la victòria republicana significaria un considerable pas enrere en alguns conceptes ideològics que d'una o altra manera marquen la vida política i social nord-americana i també la de la resta del món, quan la influència del “germà gendarme” és evident. Fins en hores baixes, els Estats Units signifiquen molt en el conjunt dels equilibris internacionals, i les eleccions del dia 6 tenen un efecte dominó entre nosaltres. Amb tot i malgrat patir-ne les conseqüències, nosaltres no votarem el proper dimarts: l'emperador del món el decideixen entre els escollits; després, tots en viurem les conseqüències, malgrat que ara només podem seguir amb atenció si són llebrers o conillers, per usar un terme de profund sentit monàrquic. Que els astres ens acompanyin.