Endarrerir una hora el rellotge

La set­mana pas­sada vam haver d'endar­re­rir una hora el rellotge. Hi ha molts experts en la matèria que, de manera con­vin­cent, any rere any qüesti­o­nen els supo­sats avan­tat­ges d'estalvi energètic que aquesta mesura com­porta. Sem­pre m'ha sorprès que, davant d'aquest canvi d'hora en plena tar­dor, gai­rebé ningú impugni la mesura tot apel·lant a un fac­tor bàsic: l'ale­gria. D'acord que l'ale­gria no és un con­cepte objec­tiu i que entre un nom­bre ics d'indi­vi­dus podem tro­bar mati­sos dife­rents i fins per­cep­ci­ons incom­pa­ti­bles del que és l'ale­gria. Però la immensa majo­ria de per­so­nes declara que no li agrada gens que el dia s'escurci tan aviat i que a les sis de la tarda ja sigui fosc. Jo ho com­par­teixo. Em sem­bla que la tar­dor i l'hivern no tin­drien aquest llast de malen­co­nia i duresa si països meri­di­o­nals com el nos­tre esti­res­sin, tal com poden fer per­fec­ta­ment, la llum per la rere­guarda del dia.

Recordo els meus avis i oncles que, a pagès, imme­di­a­ta­ment després de can­viar-se l'hora, que­dava decre­tat un inter­regne ambigu que podia durar ben bé quinze dies i en què la gent, per pre­ci­sar a quina hora que­dava, sem­pre for­mu­lava la pre­gunta: “A hora nova o a hora vella?”. D'acord amb la rapi­desa amb què l'inter­lo­cu­tor s'adap­tava als nous can­vis d'horari, es donava una res­posta o una altra.

Can­vio l'hora del rellotge del cotxe, del forn, del des­per­ta­dor, del des­cal­ci­fi­ca­dor, dels rellot­ges de pol­sera i, final­ment, del rellotge de paret. És en aquest moment que em venç un petit ver­ti­gen metafísic. Penso en les sinu­o­ses lleis de la cau­sa­li­tat, una paraula que molt reve­la­do­ra­ment només altera una lle­tra per dis­tin­gir-se de la paraula casu­a­li­tat. Cada cop que, obli­gat per aquesta mesura, can­vio les bro­ques del rellotge sé que també modi­fico la cadena de molts fets que vin­dran. Mol­tes de les casu­a­li­tats cau­sals que m'abor­da­ran en els pro­pers sis mesos que­den deter­mi­na­des per aquest gest breu però impor­tant, que entra­nya una nova seqüència dels fets.

Aquest canvi d'hora em pot con­dem­nar a una suma d'atzars fatídics però també podria agra­ciar-me amb una con­junció afor­tu­nada. Són per­ple­xi­tats anònimes. Endar­re­rim el rellotge una hora i sen­tim que som el que som: canyes pen­sants expo­sa­des a la car­na­dura de l'atzar.