Endarrerir una hora el rellotge
La setmana passada vam haver d'endarrerir una hora el rellotge. Hi ha molts experts en la matèria que, de manera convincent, any rere any qüestionen els suposats avantatges d'estalvi energètic que aquesta mesura comporta. Sempre m'ha sorprès que, davant d'aquest canvi d'hora en plena tardor, gairebé ningú impugni la mesura tot apel·lant a un factor bàsic: l'alegria. D'acord que l'alegria no és un concepte objectiu i que entre un nombre ics d'individus podem trobar matisos diferents i fins percepcions incompatibles del que és l'alegria. Però la immensa majoria de persones declara que no li agrada gens que el dia s'escurci tan aviat i que a les sis de la tarda ja sigui fosc. Jo ho comparteixo. Em sembla que la tardor i l'hivern no tindrien aquest llast de malenconia i duresa si països meridionals com el nostre estiressin, tal com poden fer perfectament, la llum per la rereguarda del dia.
Recordo els meus avis i oncles que, a pagès, immediatament després de canviar-se l'hora, quedava decretat un interregne ambigu que podia durar ben bé quinze dies i en què la gent, per precisar a quina hora quedava, sempre formulava la pregunta: “A hora nova o a hora vella?”. D'acord amb la rapidesa amb què l'interlocutor s'adaptava als nous canvis d'horari, es donava una resposta o una altra.
Canvio l'hora del rellotge del cotxe, del forn, del despertador, del descalcificador, dels rellotges de polsera i, finalment, del rellotge de paret. És en aquest moment que em venç un petit vertigen metafísic. Penso en les sinuoses lleis de la causalitat, una paraula que molt reveladorament només altera una lletra per distingir-se de la paraula casualitat. Cada cop que, obligat per aquesta mesura, canvio les broques del rellotge sé que també modifico la cadena de molts fets que vindran. Moltes de les casualitats causals que m'abordaran en els propers sis mesos queden determinades per aquest gest breu però important, que entranya una nova seqüència dels fets.
Aquest canvi d'hora em pot condemnar a una suma d'atzars fatídics però també podria agraciar-me amb una conjunció afortunada. Són perplexitats anònimes. Endarrerim el rellotge una hora i sentim que som el que som: canyes pensants exposades a la carnadura de l'atzar.
