País d'Èrics, Joels, Martins, Tereses...

Finalment s'ha estrenat Fènix 11·23, el film que narra de forma magnífica l'absurda persecució patida fa vuit anys per l'aleshores encara xiquet Èric Bertran. La monstruosa Audiencia Nacional espanyola li demanava aleshores vuit anys de presó, de reformatori, per haver enviat un correu a un supermercat tot demanant que etiquetaren els seus productes en català. El cas, absurd fins l'esperpent, va despertar una enorme solidaritat que va acabar per desbaratar la persecució del xicot però que no li va estalviar ni a ell ni a la seua família i amics maldecaps i problemes més que notables.

Vuit anys després dels fets, com si haguera complert la pena prevista, Èric Bertran ha vist el seu cas portat de forma excel·lent a la pantalla. En el seu moment Noam Chomsky va dir que era una història que mereixia ser vista a tot el món. Finalment sembla que serà possible. I val a dir que el film s'ho mereix i és, en aquest sentit, de visionat obligatori.

El més emocionant del film, però, és la persistència dels seus creadors. L'incansable Joel Joan es va posar entre cella i cella complir la demanda de Chomsky i no ha parat fins aconseguir-ho. Movent cel i terra i jugant-s'ho tot. En l'estrena es va emocionar recordant Martí Gasull, un altre dels cabuts que no van parar mai de fer coses per aquest país, i es va abraçar amb el propi Èric i la seua família, que vuit anys després segueixen lluitant pel país.

En el film hi ha un moment que em va colpir molt. És l'aparició de la Teresa Alabèrnia, la mare de la Núria Cadenas, que intenta obrir els ulls dels encara atordits pares de l'Èric a la realitat. I em va colpir perquè és gent com la Teresa, l'Èric, el Joel, el Martí els qui expliquen per què som on som avui. Aquest és un país de gent que fa feina i que la fa ben sovint sense demanar res a canvi. Alguns no acostumen a veure-ho o prefereixen mirar en una altra direcció, però d'ací és d'on naix la nostra força. I això és el que Fènix 11·23 explica molt bé.