naps i cops
Descomptar morts
El meu amic intrèpid, en Debades, sol repetir com un mantra una idea que darrerament el turmenta: “D'una banda, hi ha la misèria, i de l'altra, la falta de valors, les mentides, els enganys passats per naturalesa del sistema, que sembla que vulguin fer passar bou per bèstia grossa”. En Debades acaba la frase alçant la veu, i amb algun improperi dels seus. Potser un “cagum la puta d'oros”. En Debades, a més, està decidit a fer-les passar magres a “la puta i la Ramoneta” i cada cop que pugui aprofitarà l'ocasió per fer circular variada fauna catalana que li pugui fer la competència.
És per tot plegat que ell, que té més memòria històrica que jo, va córrer a ensenyar-me el reportatge que publicava l'altre dia aquest diari: sobre com les autoritats franquistes van donar xifres falses sobre el nombre de víctimes mortals en els aiguats del Vallès, sabent perfectament que eren falses, no comptant, per exemple, molts cossos desapareguts; el reportatge revelava que el nombre de morts probablement va arribar a doblar, pel cap baix, la xifra oficial de morts –692– que havia donat el franquisme. I tothom a callar. I que no se'n parli més. Curiosament, ara que el Ministeri de Defensa tenia l'oportunitat de parlar, de deixar consultar la documentació sobre el tema, de normalitzar un període del passat, de demostrar que actua amb la naturalesa pròpia de trobar-se en una democràcia, va preferir no fer-ho. I quan ningú li demana que parli, s'entesta a vomitar ximpleries. “Oi que ho sabem, doncs, el que porta la pobresa, de la mà d'una democràcia inexistent? O deficient?”, etziba en Debades, cara d'enfurismat i d'“a mi no me la foten”. “Doncs fem per recordar-ho.”
