Cop de CUP

Vaig assistir dijous a dos actes de la precampanya, en què la independència era la prioritat. Al matí, al Macba, representants de la cultura, de diferents ideologies, van donar suport a l'esforç sobiranista d'Artur Mas. El president va precisar tres cops que arribaria fins on el poble li exigís. El valor de la democràcia va ser esgrimit per dissoldre fantasmes de sabres i colpistes. Ara, però, els colpistes signen manifestos des de Madrid, amb tota la nomenclatura subvencionada fent-los la gara-gara.

Sempre parlen del passat. No hi ha res més patètic que el record de les trobades de poetes a Segòvia els anys cinquanta, quan el dictador va permetre una reunió dels quatre arreplegats que havien quedat dins el país, amb Carles Riba al capdavant, que va decidir tornar a Catalunya. Aquesta trobada la representen com la màxima expressió del diàleg entre cultures, apel·lant, així mateix, als cantautors catalans que anaven a veure quan eren joves, progres i no tenien res a veure amb la Real Academia i altres pandèmies. És la faramalla d'un matrimoni a punt de divorciar-se entestat a recordar quan anaven de vacances a Cambrils o entraven al tren de la bruixa a fer-se petons. Ara, la bruixa de l'escombra és el repel·lent Aznar i la seva detestable fundació, plena de llepaculs, a excepció d'algun despistat i més d'un oportunista.

Al vespre, em vaig acostar a l'Artesà de Gràcia, ple a vessar, a recitar uns poemes per als col·lectius que integren la Candidatura d'Unitat Popular, la simpàtica CUP, en què joves llibertaris i independentistes proposen una manera de fer directa i neta. L'avantatge de la CUP és l'espontaneïtat i la frescor, el discurs renovat i la manca de compromisos amb els poders fàctics. El problema és d'espectre i visibilitat. Van creixent, tenen seguidors, però és allò de picar de porta en porta. En qualsevol cas, es mereixen més que tots aquests federalistes de sucursal, que tenen un discurs tan gastat com cansat.