La independència-mitjà?

Un sector intel·lectual espanyol, al voltant del diari progressista de la capital de l'Estat ha promogut un “manifest federalista”. Per fi, s'ha esquinçat l'espès silenci il·lustrat espanyol. Fa molt de temps que trobàvem a faltar aquesta veu col·lectiva exercint la seva autoritat cultural i moral sobre la societat i la política espanyoles, fins al punt que l'havíem donat per difunta, definitivament dissolta en el nacionalisme espanyol. Em refereixo, és clar, al viacrucis estatutari: a la recollida de signatures contra l'Estatut, al boicot comercial, a l'insult i la befa per tota resposta, al linxament mediàtic, al franquisme sobtadament ressuscitat i rampant, a l'acovardiment de l'esquerra espanyola, al cinisme i la impunitat amb què es va partiditzar el Tribunal Constitucional, a la sentència contra l'Estatut, contra la decisió dels parlaments català i espanyol, contra el referendament del poble de Catalunya i contra el pacte constitucional de 1978.

Arriba tard, molt tard, però no per això és menys important. Sobretot perquè, en un moment donat, diu: “...si aquest sentiment (nacional, el dels catalans) es manifestés majoritàriament contrari, de manera irreductible i permanent, al manteniment de les institucions que entre tots ens vàrem donar, la convicció democràtica ens obligaria a la resta dels espanyols a prendre'l en consideració per trobar una solució apropiada i respectuosa: els ciutadans de Catalunya han de saber que aquest és el nostre compromís irrenunciable”. És a dir, dues coses: 1) Els ciutadans de Catalunya han de poder manifestar la seva voluntat democràtica sobre la seva relació entre Catalunya i Espanya. I 2) Si aquesta voluntat democràtica assenyalés un camí distint del que comporten les institucions conjuntes, un camí amb institucions independents, Espanya ho hauria de respectar i facilitar. Aquest és, diuen els signants, el seu compromís. És la primera vegada que una veu col·lectiva i transversal espanyola d'aquesta envergadura s'adreça a Catalunya en termes clarament democràtics. Aquesta és, sens dubte, una important constatació. No pas decisiva, perquè no ve del camp de la política executiva ni legislativa. Però important en termes culturals i morals, en els quals ha d'acabar recolzant per força la política democràtica. No val a minimitzar-ho des de cap èpica nostrada, menys encara si és una èpica que no acaba d'esbargir les boires que l'envolten.

Les paraules del manifest tenen una remarcable semblança amb les de Manuel Azaña fa més de vuitanta anys (1930), un nom tan grapejat per tiris i troians: volia, entre Catalunya i Espanya, una “unió lliure d'iguals amb el mateix rang” i afegia que, “si algun dia dominés a Catalunya una altra voluntat que resolgués remar sola en el seu navili, seria just permetre-ho i seria el nostre deure deixar-vos en pau, amb el menor perjudici possible per a uns i altres, i desitjar-vos bona sort, fins que cicatritzés la ferida i poguéssim establir almenys relacions de bons veïns”.

Si aquesta cultura política fos dominant a Espanya, qui se'n voldria separar? Per ara, tanmateix, és només l'afirmació d'uns intel·lectuals espanyols importants. Caldrà veure si contamina la política espanyola o si aquesta es manté pura i immune, “impasible el ademán”. Una cosa cal constatar: la bona nova del manifest només ha pres cos arran de l'“onada independentista”. Només aquesta sembla tenir capacitat de moure Espanya. Per això, cal persistir, per boirós que sigui l'horitzó. I és que la independència, si no hi ha més remei, pot ser un objectiu, però es revela també i sobretot com l'únic mitjà capaç d'encarar Espanya amb la seva realitat negada: amb la seva pluralitat nacional. Serà l'“onada independentista”, finalment, el mitjà que ens durà al federalisme plurinacional?