En campanya

Ha començat la campanya electoral amb tot els ingredients que tanta mandra ens provoquen als ciutadans. Cartells i banderoles pertot, anuncis publicitaris a la premsa i la TV, falques a les ràdios, els lamentables blocs electorals als informatius dels mitjans públics, els discursos, els actes, les promeses, i un llarg etcètera.

La campanya serà una campanya tradicional, perquè així ha de ser. En definitiva, el que estem elegint són els membres d'un parlament i res més. De fet,
ni tan sols elegim un pre-sident, sinó els diputats que al seu torn triaran un d'ells com a llogater del Palau de la Generalitat.

Que l'arbre no ens impedeixi veure el bosc, però. Potser la campanya electoral serà com totes, potser els partits faran de partits i els polítics faran de polítics, però el que ens juguem el 25-N va molt mes enllà d'una elecció legislativa. Tinguem-ho clar. Francesc Macià va proclamar la república després d'unes eleccions municipals. Lluís Companys va instaurar l'Estat Català com a única sortida a una situació de bloqueig polític d'Espanya. Les eleccions del 25-N són encara més transcendents. Tenim a les nostres mans per primera vegada en 300 anys la possibilitat d'elegir un Parlament amb el mandat clar de dur a terme el procés d'independència de Catalunya. Ni més ni menys.

Aquest cop, excepcionalment, hem de prescindir de programes, discursos, propostes i, àdhuc, de candidats. Només hem de tenir clar si la papereta que introduirem a l'urna va per una opció electoral favorable a la convocatòria d'un referèndum d'independència o no. Totes dues alternatives són democràticament vàlides i acceptables, però és important recordar que es tracta d'una oportunitat històrica. Europa i el món ens observaran amb atenció, perquè ens comptarem les costelles. El 26 de novembre sabrem amb la certesa que només donen les urnes quants independentistes i quants unionistes hi ha a Catalunya. El que passi en el futur proper dependrà d'aquest simple càlcul matemàtic.