Opinió

El pare Marcelo

És especialista en
un únic tema: l'amor
al proïsme, condició indispensable
per millorar
la societat i el món

El pare Mar­celo és el capellà catòlic més cone­gut del Bra­sil. Ha venut mili­ons de dis­cos reli­gi­o­sos al país de la samba i la bossa nova, que ja és dir. És una per­sona afa­ble, que no perd mai el som­riure. Un fill espi­ri­tual del papa Joan i també del Con­cili. Un refe­rent de les pos­si­bi­li­tats que ofe­reix la reforma litúrgica; la llàstima és que aquí sem­bla enca­llada. Mar­celo no és pròpia­ment un can­tau­tor, com per exem­ple el pare Duval. Ell escriu cançons per als fidels. I els seus millors discs són els gra­vats en viu i en directe en les cele­bra­ci­ons domi­ni­cals. Vaig tenir l'opor­tu­ni­tat d'assis­tir-hi unes quan­tes vega­des i en guardo un record excel·lent. Era emo­ci­o­nant sen­tir tota una comu­ni­tat unida pel cant. Comu­ni­tat no gens eli­tista; gent del car­rer i gent mar­gi­nal. El pare Mar­celo pot anar tran­quil·lament a qual­se­vol favela sense córrer perill. És un Cae­tano Veloso amb sotana, només que molt més ale­gre i espe­rançador.

Aquesta set­mana ha pre­sen­tat a Madrid el seu últim lli­bre, Àgape, del qual ja n'ha venut més de 8 mili­ons en por­tuguès. Quan el vaig conèixer, fa cosa de set o vuit anys, aquesta faceta no era la seva. Però no m'estra­nya que, actu­al­ment, tin­gui el mateix èxit que les seves cançons. Al cap­da­vall, és espe­ci­a­lista en un únic tema: l'amor al proïsme, con­dició indis­pen­sa­ble per millo­rar la soci­e­tat i el món. Fide­li­tat incon­di­ci­o­nal a Jesús. Traduït a la pràctica, sig­ni­fica no viure d'esque­nes a la rea­li­tat. Això em recorda les parau­les de Benet XVI, tot­hora pre­o­cu­pat per una soci­e­tat que viu, segons ell, d'esque­nes a Déu. 0 l'Església, d'esque­nes al poble, que tal vegada s'ajusta més a la veri­tat. Bra­sil era el país amb més catòlics en tot el món. Quan Benet XVI hi va posar els peus, ja no era així. El nom­bre de cre­ients evangèlics havia aug­men­tat un 60%. Vaig escol­tar el seu dis­curs in situ, con­cre­ta­ment a Sal­va­dor de Bahia, on els evan­ge­lis­tes hi tenen el seu Vaticà. Els va trac­tar de secta. En ple procés ecumènic! No m'ho podia creure. A l'endemà, els dia­ris comen­ta­ven una notícia sor­pre­nent. En una tro­bada amb els cape­llans catòlics, de caràcter pri­vat, els va escri­das­sar perquè el seu ren­di­ment era infe­rior al dels evan­ge­lis­tes. En què que­dem? Podia haver citat, a tall d'exem­ple, el pare Mar­celo, que no es cansa de repe­tir que és catòlic i no evan­ge­lista. El seu estil evan­ge­lit­za­dor té, és cert, una certa sem­blança amb els evangèlics. Però, al meu enten­dre, sense els seus pro­ver­bi­als exces­sos. Les seves cançons, un cop aca­bada la cele­bració litúrgica, no es que­den al tem­ple, sinó que els fidels se les empor­ten a casa, i les con­ti­nuen can­tant o bé sim­ple­ment escol­tant. Perquè recon­for­ten. L'evan­geli al car­rer. Però pri­mer al tem­ple.

Acabo de saber per la premsa que el 2 de novem­bre pas­sat el pare Mar­celo va veure rea­lit­zat el somni de la seva vida: inau­gu­rar un tem­ple-estadi a São Paulo, amb capa­ci­tat per a 100.000 per­so­nes. Cal­dria ser hipòcrita per no reconèixer que, a diferència del papa Woj­tila, no omple esta­dis a costa de bui­dar tem­ples, sinó que omple tem­ples que són esta­dis. La diferència és gran. Sobre­tot si tenim en compte que el tem­ple-estadi ha sigut sufra­gat amb els bene­fi­cis dels seus dis­cos i també dels seus lli­bres. Men­tre que els viat­ges papals els estem sufra­gant a preu de fracàs. Woj­tila viat­java amb la doc­trina del Vaticà I. O sigui: pri­mer el papa, després el papa, i final­ment el papa. Un capellà pot­ser no és res, però el papa tam­poc ho és tot. Un bon tema per al pare Mar­celo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.