Eleccions plebiscitàries?

El 25 de novembre aquest país afronta unes eleccions al Parlament de Catalunya que poden ser decisives per al seu esdevenidor. Després d'una manifestació independentista multitudinària l'Onze de Setembre, i de la negativa a debatre el pacte fiscal per part del govern espanyol, Artur Mas va fer un gir en l'estratègia dissenyada per a la legislatura i impulsà una moció en què es comprometia a convocar una consulta sobre el futur del país prioritàriament en la propera legislatura, alhora que anticipava dos anys les eleccions, afirmant que aquestes tindrien un caràcter plebiscitari o constituent.

Qui escriu aquest article ha estat compromesa molts anys en el camp de les idees i de l'acció civicopolítica en la defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació de la nació catalana per esdevenir un estat independent, i per tant hauria d'estar esperançada i tranquil·la davant el nou escenari. Però amb tot el que ha passat en tan poc temps, la il·lusió es veu entelada per algunes ombres que la campanya electoral no ajuda a dissipar. El primer dubte que sorgeix és el següent: quatre formacions polítiques (CiU, IC, ERC i SI) van votar a favor de la resolució sobre la consulta. No hauria estat més lògic que en unes eleccions de tipus plebiscitari aquestes formacions haguessin concorregut plegades, després d'aprofundir uns mesos en la concreció del projecte de consulta? Davant d'una situació excepcional, respostes excepcionals. Això ens hauria estalviat que la campanya electoral donés pas a la confrontació i a la competència electoral entre aquells que en principi comparteixen el projecte sobiranista, tot i que no tots l'independentista.

Òbviament, una solució d'aquesta mena hauria implicat que els partits de l'oposició donessin ple suport al govern, des de fora o des de dintre, però acceptant mesures impopulars i uns pressuposts per al 2013 molt restrictius. El gran avantatge hauria estat la possibilitat de concentrar tots els actius polítics i socials d'aquest país en la defensa del referèndum d'autodeterminació. En lloc de passar-nos la campanya mirant quin intel·lectual ha signat per un partit o altre, i alguns per dos a la vegada, estaríem coordinant plegats manifestos en defensa de l'autodeterminació, i confrontant les idees als atacs i amenaces que rebem del front unionista, sense perdre ni un segon en confrontacions partidistes.

La segona opció que estava sobre la taula, un cop CiU va descartar aquesta proposta que van fer tant ERC com SI, era la d'una gran coalició independentista amb els partits parlamentaris i extraparlamentaris, per evitar perdre cap vot que no es traduís en diputats, i esdevenir amb total seguretat segona força. S'hauria donat un missatge al món molt potent, i la base independentista hauria recuperat encara més la il·lusió després d'anys de divisions caïnites. La CUP es va autodescartar, potser de manera més comprensible, atès que mai no ha participat en unes eleccions al Parlament, i volia mesurar el seu suport i poder plantejar nítidament el seu projecte, que és fortament ideològic. Reagrupament va donar suport incondicional a Mas. Quedaven ERC i SI, i tampoc no fou possible la suma. Fa un any i mig, en les municipals fou SI qui s'hi negà, perquè aleshores volia seguir debilitant l'ERC de Puigcercós i Ridao. Amb la renovació del lideratge d'ERC, les tornes han canviat, i aquest cop qui se sentia més fort és qui ha preferit aprofitar la contesa per eliminar un competidor. Una llàstima, atès que, tot i que afortunadament en aquesta campanya no hi ha excessiva acritud ni cops baixos, es malbaraten les energies en la confrontació entre militàncies que comparteixen un mateix objectiu.

Per tant, no estem exactament davant d'unes eleccions plebiscitàries, en què es votaria ‘sí' o ‘no', sinó que estem davant unes eleccions en què es confronten alhora el “sí” o el “no”, i dins del “sí”, com volem que sigui el procés, qui volem que hi sigui, i qui volem que el lideri.

CiU les ha plantejat amb l'objectiu d'assolir la majoria absoluta (tot i que en les darreres hores sembla haver-ho matisat), ERC vol ser segona força, IC vol millorar, i SI i la CUP volen ser-hi. Jo voldria que hi fossin tots amb força, molta força, ja que no han pogut sumar a les eleccions, que aquestes facin que hi hagi una presència molt majoritària dels que defensen el dret d'autodeterminació, però sobretot d'aquells que s'han manifestat de forma inequívoca per la plena independència i que ho han defensat en tots els àmbits (socials, polítics, universitaris, empresarials i sindicals), per tant, d'ERC, SI i les CUP. I això perquè malgrat que l'Artur Mas ha fet discursos valents i clars i ha aprofundit en el seu compromís amb la sobirania i el dret de decidir del poble català, de moment CiU no ha inclòs en el seu programa electoral els tres punts bàsics i nítids que va proposar a tots els partits l'Assemblea Nacional Catalana, i IC continua defensant l'aposta federal com una de les opcions en el referèndum.

Ara, però, ja és l'electorat qui decidirà. I potser, a diferència del desig que he expressat, amb l'ajut del sistema electoral, les opcions polítiques es concentraran i es reduiran. En qualsevol cas, qui lideri aquest procés hauria de tenir la intel·ligència de plantejar un projecte seriós i pautat cap a la independència, en què tots els actius d'aquest país puguin sumar-se per aconseguir una victòria incontestable del “sí”.