Paral·lel, esplendor i misèria

Fugint del mal ambi­ent del car­rer, em refu­gio al CCCB per veure l'expo­sició El Paral·lel 1894-1939. M'hi ha con­vi­dat Marçal Sin­tes, i un dels comis­sa­ris, Edu­ard Moli­ner, ens fa una ruta per endin­sar-nos encara més en la quan­ti­tat de detalls que conté. La visita és com entrar al túnel del temps. Des de les pri­me­res parets, que recreen l'avin­guda en el seu apo­geu, la bar­reja des­con­certa per la com­bi­nació de cre­a­ti­vi­tat que des­pre­nia la ciu­tat, però també pel rere­fons, amb la misèria i la pros­ti­tució d'ínfima cate­go­ria, tot a poca distància. Els buits legals i el caos urbanístic van pro­pi­ciar que aquesta artèria de la ciu­tat es con­vertís en un gran apa­ra­dor tea­tral i pros­ti­bu­lari.

El Paral·lel va ser una terra de ningú, una fron­tera inhòspita, que fun­ci­o­nava al marge de la ciu­tat. Tal com espe­ci­fica un dels espe­ci­a­lis­tes, els seus pobla­dors eren grups humans mar­gi­nals que bus­ca­ven distància res­pecte l'auto­ri­tat, comu­ni­tats gita­nes, tra­gi­ners que ana­ven i venien del port i page­sos que con­re­a­ven el que després seria el barri del Poble-sec. Les novel·les de Juli Vall­mit­jana, pri­mer, i de Lluís-Anton Bau­le­nas, després, han recreat l'esce­nari.

L'expo­sició recu­pera mate­ri­als obli­dats –molts dels quals, de l'Ins­ti­tut del Tea­tre– i qua­dres de mes­tres com ara Picasso, Opisso i molts d'altres que van freqüentar la zona. El fons docu­men­tal és increïble perquè l'expo­sició té, fins i tot, car­nets d'ins­pecció sanitària de les pros­ti­tu­tes, cosa que sem­bla un avenç en com­pa­ració amb la situ­ació actual. Ara l'auto­ri­tat només imposa repressió i porra. Qui diria que hem avançat?