Paral·lel, esplendor i misèria

Fugint del mal ambient del carrer, em refugio al CCCB per veure l'exposició El Paral·lel 1894-1939. M'hi ha convidat Marçal Sintes, i un dels comissaris, Eduard Moliner, ens fa una ruta per endinsar-nos encara més en la quantitat de detalls que conté. La visita és com entrar al túnel del temps. Des de les primeres parets, que recreen l'avinguda en el seu apogeu, la barreja desconcerta per la combinació de creativitat que desprenia la ciutat, però també pel rerefons, amb la misèria i la prostitució d'ínfima categoria, tot a poca distància. Els buits legals i el caos urbanístic van propiciar que aquesta artèria de la ciutat es convertís en un gran aparador teatral i prostibulari.

El Paral·lel va ser una terra de ningú, una frontera inhòspita, que funcionava al marge de la ciutat. Tal com especifica un dels especialistes, els seus pobladors eren grups humans marginals que buscaven distància respecte l'autoritat, comunitats gitanes, traginers que anaven i venien del port i pagesos que conreaven el que després seria el barri del Poble-sec. Les novel·les de Juli Vallmitjana, primer, i de Lluís-Anton Baulenas, després, han recreat l'escenari.

L'exposició recupera materials oblidats –molts dels quals, de l'Institut del Teatre– i quadres de mestres com ara Picasso, Opisso i molts d'altres que van freqüentar la zona. El fons documental és increïble perquè l'exposició té, fins i tot, carnets d'inspecció sanitària de les prostitutes, cosa que sembla un avenç en comparació amb la situació actual. Ara l'autoritat només imposa repressió i porra. Qui diria que hem avançat?