Sense mans, sense por

Qui és qui no va pronunciar en veu alta, de petit, d'una manera accelerada, cridant agudament, xisclant, damunt la primera bicicleta de dues rodes, possiblement un mes de gener, tot just passat Reis, amb el cor bategant pels descosits, allà on fa més baixada, aferrat al manillar de la màquina (tal com l'anomenava l'amic Joan Vendrell), amb el cul clavat al seient, els ulls menjant-se l'horitzó sense ferir-lo, el somriure de satisfacció –d'una banda– i de terror –de l'altra– dibuixat d'orella a orella, cercant la complicitat dels pares o dels tiets que assistien esgarrifats a l'estrena de l'espectacle de la (teva) vida, el desenllaç del qual ja coneixien per experiència pròpia; i tu, escanyant alhora el ring-ring –els més valents–, a punt per realitzar la proesa que marcaria un abans i un després fos quin fos el resultat assolit, prenent la gran decisió en el moment just, precisament quan el quitrà del carrer o el terra del camí perdia la uniformitat, quan la sorreta inconsistent fregava el pneumàtic nou de trinca de la roda de davant, i la de darrere s'enfonsava en el petit sot que havies salvat prèviament; agafaves el poc aire que havies deixat al teu voltant, omplies els pulmons, giraves el cap a dreta i esquerra buscant d'intercanviar la teva mirada d'innocència amb la dels grans, el vertigen era adrenalític, fraccions de segons eterns, suficients per enquibir tota la història de la humanitat i sentir com tot es desestabilitza, recuperar la verticalitat, aturar el pedaleig, tensar les cames, sentir la suor dels palmells a punt de desempallegar-se del que és correcte, la bona direcció, i sabent que tot està dat i beneït, llançar als quatre vents un provocatiu, únic, consistent, concís: “Mireu, mireu... sense maaans!”

Quin moment aquest! Per res del món es pot canviar, ni llavors ni ara. Quantes lliçons apreses a la velocitat de la llum que portem dins i que, sovint, s'obliden: no pretendre saludar al mateix temps a dreta i esquerra; no distreure's amb el paisatge quan es torni a intentar la propera vegada, després sí que es pot; no frenar amb la de davant únicament perquè pots sortir disparat; dur tiretes a mà; conèixer el terreny que es trepitja, estudiar-lo; saber que també ho fas pels pares, avis i tiets i pels amics; i pels fills; no fer-se adult..., i si ens n'hem de fer, recordar que anar en bicicleta –també col·lectivament– no s'oblida mai: “Mireu, mireu... sense por!”