Un doll

Algú pot pen­sar que la pre­sen­tació del lli­bre pòstum d'una escrip­tora és per força un acte ple d'elo­gis pre­vi­si­bles. Però, és clar, si el lli­bre és Una altra vida, de Xesca Ense­nyat (Port de Pollença, 1951-Inca, 2009), i qui el pre­senta és Marc Cerdó (fill de Xesca, que ha tin­gut cura de l'edició del lli­bre, i novel·lista), junt amb Maria Bar­bal (escrip­tora), Carme Are­nas (pre­si­denta del PEN) i David Figue­res (blo­caire), la cosa pro­met. I a fe que l'acte de dimarts pas­sat, a l'Ate­neu Bar­ce­lonès, va mar­xar de l'ortodòxia, amb un doll de refle­xi­ons, cites i pun­xes fas­ci­nants.

Marc Cerdó va dir que li agra­da­ria “exor­cit­zar i fer aparèixer el seu fan­tasma a través de la veu”. El con­jur se'ns va endur: el caràcter volcànic de Xesca, les seves difi­cul­tats per publi­car, el buit de l'entorn, les guer­res fami­li­ars, l'entes­ta­ment a escriure... Bar­bal, que s'havia car­te­jat amb ella, va rega­lar frag­ments epis­to­lars i d'enfoc lite­rari: “Té un estil radi­cal, bellu­gadís, és un doll.” En una carta, Xesca es queixa de la mala edu­cació dels escrip­tors, entos­su­dits a no par­lar bé dels altres col·legues. “La seva obra té una gran vàlua, té una llen­gua viva, mera­ve­llosa”, apun­tava Carme Are­nas. “Neces­si­tava escriure, a totes hores i de tot”, hi afe­gia David Figue­res. I en Marc va dei­xar anar un doll d'idees al vol­tant de l'autora: “Era molt intel·ligent, bri­llant i des­truc­tiva”; “la seva raresa la con­ver­tia en una mena de perill públic, una crítica viva cap a una manera ordinària d'ana­lit­zar les coses”; “en el lli­bre hi ha un moment que Laida (la pro­ta­go­nista) deci­deix repro­duir-se per res­sus­ci­tar son pare; aquesta idea m'ha fet anar de cor­coll i plan­te­jar-me si jo era el fill de Xesca o son pare”; “no tenia pèls a la llen­gua i ho va pagar car”. Gent de lle­tres de fiar com Isa­bel Sucunza o Martí Sales me n'havien par­lat molt bé d'Una altra vida. De l'Ate­neu en vam sor­tir inflats, fins i tot els qui la coneixíem de bell nou, amb la sen­sació que havíem tocat l'espe­rit de l'escrip­tora. Amb la cer­tesa que cal lle­gir-la.@aball­bona