Caterina Albert: ànima

“Sem­bla que li cacen l'ànima pels racons”, diu l'escrip­tora que conei­xem més pel pseudònim de Víctor Català. L'autora de Soli­tud, nas­cuda a l'Escala el 1869, es va haver d'ama­gar en un canvi de gènere per esqui­var, entre d'altres, els escan­da­lit­zats mem­bres del jurat dels Jocs Flo­rals d'Olot que con­fo­nien art i moral. La nar­ra­tiva de Cate­rina Albert és tan potent com la seva pin­tura i els seus dibui­xos, però aquesta faceta mai no va poder ser pro­fessió. Poeta, novel·lista i dra­ma­turga, autora de monòlegs i de dra­mes rurals, la Víctor inves­tiga literària­ment “the wild side”, la banda fosca i sal­vatge i maligna de l'ànima (de l'ànima de totes les coses). La Mila, el per­so­natge de Soli­tud, és dels més interes­sants i laberíntics de la lite­ra­tura uni­ver­sal. Escrita en ple moder­nisme, la novel·la se cen­tra en la tensió de l'indi­vidu amb el medi advers amb què con­viu. Cate­rina Albert és interès pels con­flic­tes humans, esforç per dotar els per­so­nat­ges d'una psi­co­lo­gia i d'unes moti­va­ci­ons, des­tresa per sug­ge­rir a còpia d'imat­ges un entorn cris­pant i tràgic, intel·ligència per cloure que nai­xem sols i morim sols. Però sobre­tot és el gran poder lingüístic d'una autora capaç d'amal­ga­mar regis­tres i plu­ra­li­tat de veus nar­ra­ti­ves, i de fer que la mun­ta­nya de la novel·la (esce­nari simbòlic prin­ci­pal) tin­gui ànima. Escriure arran de terra és escriure arran de llen­gua, diuen. La fusió total entre la Mila i la mun­ta­nya és excelsa. I també ho és que cada capítol fa de poètica, un equi­li­bri entre con­tra­ris, un fes­ti­val de llen­gua viva. A Cate­rina Albert li he com­prat el tras­bals inte­rior dels per­so­nat­ges tèrbols, la insa­tis­facció i les rela­ci­ons mar­ca­des per la recerca d'amor. Jus­ta­ment aquest des­plaer desem­boca en dese­qui­li­bris psíquics i emo­ci­o­nals, en neu­ro­sis pròpies de la con­dició humana. A través dels seus escrits també m'ha rega­lat l'exigència de tro­bar l'ànima inqui­eta del món, les temàtiques de dobles i tri­ples fons que fan pas­sar ànsia. I la cons­tant neces­si­tat de fugir.