Dalt del tren, tots anem-hi

No par­laré de les elec­ci­ons, els déus me'n guar­din, avui que és jor­nada elec­to­ral. Tot ja s'ha dit i el peix és venut, quan ara només queda el dar­rer exer­cici matemàtic. Se suposa que tot­hom sap el que li convé fer, i el que li convé al país, que és el dar­rer dam­ni­fi­cat del nos­tre com­por­ta­ment elec­to­ral.

Recordo temps que creia pas­sats, quan era molt més jove i for­mava part de l'equip direc­tiu d'un cine­club local. El nos­tre pro­blema prin­ci­pal eren les notes que rebíem de l'ano­me­nat Gobi­erno Civil, mol­tes vega­des via Ajun­ta­ment, en què ens pro­hi­bien alguns actes pro­gra­mats, per la cen­sura sobre la pel·lícula de torn o per la incon­veniència del pre­sen­ta­dor anun­ciat. Sem­pre, dar­rere la sig­na­tura, hi veiem un senyor amb ulle­res obs­cu­res i espès bigoti, rigo­ro­sa­ment ves­tit amb cor­bata negre i ves­tit fosc, que repre­sen­tava l'ortodòxia de l'Espa­nya eterna. Era la seva feina, coar­tar els espais de lli­ber­tat.

L'eterna tran­sició portà la des­a­pa­rició dels governs civils però inventà les dele­ga­ci­ons de l'Estat, una nova i moderna (moderna?) manera d'enten­dre els ante­ri­ors gover­na­dors, com a forma d'auto­ri­tat supra­au­tonòmica que garantís l'auto­ri­tat del govern cen­tral en els ter­ri­to­ris perifèrics. Tal­ment, les com­petències del dele­gat sem­pre han estat difu­ses, però asse­gu­ra­ven certa ortodòxia, amb figu­res més ama­bles que els ante­ri­ors homes de fosc.

La notícia és cone­guda. Aquesta set­mana, la senyora María de los Lla­nos de Luna, dele­gada del govern espa­nyol a Cata­lu­nya, ha denun­ciat els ajun­ta­ments de Girona i Figue­res per haver noli­e­jat dos trens, l'Onze de Setem­bre, per por­tar els seus con­ciu­ta­dans a la mani­fes­tació a Bar­ce­lona, encara que la gent es pagués els bit­llets i fins i tot es produís un superàvit, que fou lliu­rat a una orga­nit­zació d'ajut huma­ni­tari. La denúncia és per haver fet ús inde­gut de les com­petències muni­ci­pals. Bé, era com dir que la pel·lícula no es podia fer, encara que aquesta vegada la noti­fi­cació arri­bava amb els fets con­su­mats. No calen comen­ta­ris, però en De Luna he vist l'home de bigoti espès.

Recordo el mala­gua­nyat Xesco Boix i el seu cant rei­vin­di­ca­tiu: “Dalt del tren, tots anem-hi, hi ha lloc per a tota la gent...” En una jor­nada elec­to­ral no par­laré del que més ens convé, tots ja ho sabem. Dalt del tren, tots anem-hi.