La pau de Hamas

A tots els progres els hauria de caure la cara de vergonya en veure les imatges dels darrers dies a Palestina. Els milicians de Hamas arrossegaven amb les motos el cadàver –amb els pantalons abaixats– d'un dels sis presumptes col·laboracionistes d'Israel. En realitat devia ser un dissident de la seva repugnant barreja de religió, política i terrorisme. Dia sí, dia també, hem de veure il·lusos i gent ben intencionada a la plaça de Sant Jaume amb les banderetes palestines, saharianes i d'altres marginats. Ningú es manifesta, però, contra Hamas.

Si en algun moment de la seva història, de les guerres absurdes i de la pèrdua sistemàtica de territoris, els irresponsables dirigents dels àrabs palestins haguessin volgut una pau equitativa per conviure amb els israelians, la cosa s'hauria solucionat fa dècades, no hauria ni començat. Només cal observar les guerres del 1948, les unions dels àrabs amb els britànics i qui va ser qui va plantar cara als imperialistes anglesos. Mentre Ben Gurion i els altres s'enfrontaven a l'autoritat colonialista, els àrabs li feien costat, contractats.

A més, els primers civils que van morir en les escaramusses dels últims dies van ser israelians. La resposta, com sempre, ha estat exagerada, tot i que no s'ha arribat a la invasió terrestre amb la infanteria i els tancs, que és el que desitjaven els depravats cervells de Hamas i les altres organitzacions terroristes de Gaza, més preocupades per les trampes que per la pau i la prosperitat del seu dissortat poble.

El cadàver enganxat a una moto enmig d'un grup de pistolers islamistes és la imatge eloqüent del pitjor fanatisme del nostre temps, la incitació a l'odi que els caracteritza.