De Cibeles a Brussel·les
Em toca escriure aquest comentari amb la limitació de no poder opinar els dies de reflexió i de votació. Per tant, per imperatiu legal no puc expressar-me i he de deixar de banda l'amic de pluja daurada i cosset de la Srta. Exuperancia (o exuberància), la convenció de la Fundació Francisco Franco (qui paga l'acte i, amb les subvencions, també el transport dels participants, Sra. Rayo de Luna de Llano?) i també l'heroic guàrdia civil colpista autor del lema se sienten, coño, amb reflexiu siéntense al revés, que, pel que es veu, no és gaire partidari de les llibertats democràtiques especialment si tenen alguna relació amb Catalunya, a la qual de tanto que te quiero te aboñego. Girem, doncs, full i acceptem amb santa i cristiana resignació de l'estil Rouco Varela i “al Cèsar allò que és del Cèsar”! la nostra funció de ser inexorablement cocus, battus et contents. I siguem els únics que respecten el silenci i parlem de coses que passen al mateix temps. Per exemple, el sorprenent comentari de M.A. Mellado, al diari desestabilitzador, quan es pregunta què fa el cap de govern Rajoy mentre a Europa s'anuncia una segona pesta porcina en forma de recessió. De passada, el qualifica de gallec que es regeix per una flegma autista mentre a Brussel·les no entenen què és el que espera per demanar el rescat. Tanmateix, hi ha alguns corifeus optimistes que diuen que el temps li donarà la raó. És clar que els keynesianistes saben que, a llarg termini, serem tots morts, és a dir, en forma col·loquial, que d'aquí a cent anys, tots calbs.
En tot cas, el qui ho tindrà difícil serà el rei amb el discurs de Nadal, que en aquests anys ha passat del gendre a l'elefant i ara potser haurà d'explicar nous problemes. Diu David Gardner al F.T. que ja ens podem anar preparant per a una onada de nacionalisme espanyol i bel·ligerant. Gràcies per l'avís però ut supra ja hi hem fet referència i tal com diuen els anglosaxons: you aint't seen nothing yet. Per exemple, al març, Rajoy ja va dir que la decisió sobre el salvament havia de correspondre exclusivament a Espanya. Aquesta presa de posició sembla contrària a l'esperit dels temps que corren. Al cap i a la fi, el problema dels dèficits el va començar l'Alemanya de Schröder que té una part de culpa d'aquest “pecat original”, segons Tony Barber (F.T.). El líder del PP tendeix a dir sempre que Espanya no és Burundi i, naturalment, tota la seva massa coral repeteix que no és tampoc Grècia. Tanmateix, la caiguda de la demanda i de la producció i el terrible nivell d'atur comencí a fer pensar que cada vegada s'assembla més a Grècia. En algunes coses, s'assembla més a Irlanda. Abans de la crisi, totes dues tenien un deute sobirà baix i uns pressupostos equilibrats i feien servir el crèdit barat obtingut a la zona euro per dedicar-lo al sector immobiliari. I, a més, el problema d'Espanya ha estat estirar més el braç que la màniga a l'hora de la despesa. Per primera vegada a la història, el creixement de la riquesa es va escampar pel país. Aquests dies es van precipitant els esdeveniments i n'hi ha un que ja no té més recorregut possible. A Grècia, se la salva o fa fallida immediatament. L'argument és que, per a tots plegats, és més car el Grexit (sortida o expulsió de Grècia de la moneda única) que no pas l'allargament dels venciments i la reducció dels interessos. Europa té, per tant, un dilema. No pot renegociar tot el programa. Però si surt Grècia, l'efecte contagi serà devastador amb uns canals de transmissió de crisi sistèmica. Fins ara la UE ha rebutjat la solució del bazooka gros per raons de risc moral i els populistes avisen que els mercats no han de poder dictar la gestió econòmica. És la zona euro la que ha de decidir sobre la capitalització dels bancs, els règims de resolució i la provisió d'ajut financer a països en dificultats. I quan la cancellera Merkel demani més integració policial i regles fiscals més fortes, serà el moment perquè Grècia decideixi si es queda o si surt.
Una altra qüestió sobrevinguda és la que ha esclatat a l'hora d'elaborar els pressupostos de la UE. La negociació va començar ara fa dos anys quan el premier britànic Cameron va acceptar la creació d'un fons de rescat a canvi d'un compromís escrit de no permetre cap augment de la despesa. Calia fer-ho, això, perquè cada país pot bloquejar les partides amb un vot en contra que equival a un veto. No hi hauria, doncs, prou recursos per als subsidis agrícoles, les carreteres i projectes d'infraestructures, etc. Fins a un cert punt, allò que s'està discutint no són solament els diners, sinó també les ideologies. Els set països que més diners aporten han firmat un club de la “millor despesa”, mentre que els que més s'emporten s'han constituït com a “Amics de la Cohesió”. Recordin que va ser Felipe González a la cimera d'Edimburg el qui va aconseguir aquests fons de cohesió o de desenvolupament regional (per a Catalunya, no) que van ser un excés de solidaritat i ara sembla que passaran per la retallada. Dijous que ve tothom estarà pendent de les decisions que es prenguin en aquesta matèria que sembla que representarà més d'un trilió d'euros (en anglès, un milió de milions, no com el billion). Des de 1984 està vigent el xec britànic que va aconseguir la Thatcher i és una rebaixa que perdura. Però, de manera perversa, si no hi ha acord, el gran perdedor podria ser la Gran Bretanya de Cameron. I no s'exclou el desenllaç d'un pressupost sense els britànics.
Ja veiem, per tant, que a les cimeres i a fora d'elles vivim dies de grans decisions que ens afecten sense cap mena de dubte. Aquí, a dins, el governador del Banc d'Espanya, Linde, diu que no es podrà mantenir el poder adquisitiu de les pensions i que no es podran cobrir les desviacions de la Seguretat Social. Mentrestant, l'Eurogrup no ha arribat a cap acord, encara que el ministre francès de Finances, Moscovici (que llueix la closca d'un cap totalment rapat), digui que només falta el cabell d'un calb per culminar la negociació. En qualsevol cas, Espanya seguirà necessitant anar urgentment al taller de reparacions. Ho diu Sebastian Mallaby, que ja no accepta més temps la història moral dels mediterranis malgastadors. Cal esborrar també la versió que els països perifèrics necessiten monedes nacionals més flexibles quan, en realitat, allò que necessiten són bancs centrals flexibles. Amb la pesseta els va anar pitjor. I ara es diu que Espanya ha guanyat competitivitat, ha intentat estalviar, però la política monetària no ha acompanyat i la càrrega del deute persisteix. I ara, com deia aquell orador de carrer amb el caixó soap bo: alas tiene la paloma, alas tiene el gavilán i a les urnes ciutadans.
