La guerra

Si una cosa queda clara després de diumenge és que hi ha un nucli de població que vota en clau espanyola, tant se val quin candidat li posin davant i tant se val quines polítiques apliqui l'Estat a Catalunya. Aquest nucli no té un pes decisiu –els tres partits que el representen no sumen els 50 diputats de CiU– però té un pes important, sobretot en la guerra psicològica. Mai els candidats del país havien sigut tan superiors als candidats espanyolistes i, tot i així, amb un nivell de brutalitat i grolleria de vergonya aliena, Espanya ha aguantat l'embranzida. Ara cal veure fins a quin punt ERC prioritza la independència, i fins a quin punt les CUP reivindiquen els Països Catalans per qüestions nacionals o per retòrica revolucionària. També caldrà veure si Mas pot aguantar la pressió i treure lliçons d'aquesta bufetada. És clar que la insistència d'identificar el procés d'autodeterminació amb CiU ha estat contraproduent, però també és evident que era l'únic discurs amb el qual Mas podia convocar eleccions anticipades. Malgrat que el sobiranisme ha obtingut una victòria aclaparadora, som en un punt en el qual els factors qualitatius comptaran més que no pas els quantitatius, com ja va passar als anys trenta. De moment sembla que no hem après gaire res d'aquell daltabaix, i dels quaranta anys de franquisme que ens va costar. Els resultats donen molt marge i si CiU i ERC es conjuressin per fer política de poder, i la fessin amb generositat i intel·ligència, podrien tornar la pilota a Madrid multiplicada. No obstant això, l'alegria d'alguns partits d'esquerres no convida a l'optimisme i, de fet, és molt patètica. Mas volia lligar el poble amb les elits del pont aeri i no se n'ha sortit. Si l'esquerra catalana no sap llegir què està passant i no li dóna una mica d'aire, tots ho pagarem. El país ha obert una guerra amb l'Estat, i quan comences una guerra és imprudent quedar-te a mitges, o passar-te la jerarquia pel folre o aprofitar-ho per fer revolucions.