Ressaca

Hem viscut una setmana intensa en emocions, que va arrencar dilluns amb l'assassinat del bon amic Jordi Comas, a qui acompanyàvem dimecres en el comiat multitudinari al pavelló de Platja d'Aro. Tot i que em sento inclinat a retre-li, des d'aquesta columna, el meu particular homenatge, entenc que gairebé tot el que es podia dir d'ell ja s'ha dit i no cal furgar més en la ferida. En tot cas, ningú ens pot treure el mal sabor de boca d'una mort absurda, inimaginable, que clama justícia i que ens fa adonar d'una democràcia que no tenim prou consolidada, en què les persones no vivim amb plena seguretat. Dissabte a la nit vaig assistir a una gran gala de la màgia a Lloret, memorial Joan Bta. Bernat, muntada per l'incansable mag Xevi, bon amic, precisament, d'en Jordi Comas. Va ser una vetllada deliciosa. Aquest acte –amb la seva càrrega d'il·lusió– i, si voleu, la derrota futbolística del Madrid, prometien un demà esperançador, catalanísticament parlant. A l'hora de la veritat no ha estat així. Tot i això, la suma de les forces sobiranistes, ho disfressin com vulguin a Madrid, parla clarament del pensament de la gent del país. CiU ha baixat, és cert. Alguns antics votants, doncs, s'han tret la careta i han engruixit els vots dels partits espanyolistes. Trobo interessant el fet, perquè CiU ara pot saber l'autèntic suport que té. Llàstima que no hi hagi, també, una prova que permeti saber què aporta Unió, per veure si, realment, és un llast o un valor afegit. És un dubte que arrosseguem de temps. Que ERC hagi pujat es veia a venir, perquè els joves estan per opcions més radicals. A Convergència, un tomb cap a una posició més socialdemòcrata, tampoc no li aniria malament. Combinant CiU i ERC es podria fer bona feina, si saben entrar en diàleg i si no adopten posicions extremistes. A ERC li convindria, per fer oblidar una mica el seu suport reiterat als tripartits i, indirectament, a col·lectius que són corretja de transmissió de partits centralistes. És clar que s'hauria de decidir a posar, per damunt de tot, l'interès de la nació abans que les obsessions ideològiques i canviar la dialèctica pel tocar de peus a terra. La meva ja llunyana experiència municipal –sobretot quan es gestava un nou pla d'urbanisme– em permet considerar que, vernissos doctrinals i excepcions a part, el culte a la butxaca no diferia gaire del tarannà dels partits de dretes. Caldria, doncs, menys teatre i, en canvi, un autèntic amor a Catalunya. I pel que fa al federalisme d'altres, per acudits prefereixo els del dibuixant Poch.