El soci

En Debades és dels catalans que se'n van anar a dormir el 25 de novembre pensant que tot era un desastre còsmic. Gràcies als amics amb qui va fer baixar la nit, el 26 es va aixecar fet tot un altre. Es va desdoblar en un altre “jo” i va començar a regalar idees per a l'optimisme. A tot aquell amb qui es creuava li inflava l'ànim. Els seus arguments advocaven per la mirada enllà, la generositat, la valentia: centrar-se en la majoria sobiranista, el pragmatisme i la interpretació internacional més que no pas en els torpedes de Madrid. Anar fent feina mentre allà van cridant. Que la sorpresa no ens faci perdre l'oremus. Davant de resultats excepcionals, vies excepcionals: per primer cop unes eleccions es plantejaven en termes de qui és sobiranista i qui no. Per primer cop el catalanisme ja no sortia en el catàleg de vendes. En aquest marc, amb aquestes condicions, apareix una majoria independentista que revoca partidismes i personalismes, que reclama els matisos, el neguit social (gran), que requereix que s'entenguin.

En Debades es troba al carrer un soci del Barça d'aquests patidors, clàssic “soci de tribuna”. Pensa que li parlarà del Barça però no. Li parla, enfonsat, dels resultats electorals. És la seva prova més dura en l'àrdua tasca d'enlairar els cors. Però en Debades no se'n surt i el recorre una mena d'esgarrifança: els catalans complim el mirall del “soci de tribuna”, que al minut 30, quan encara queda molt de partit, quan tampoc es pot dir que l'equip jugui malament ni tan sols que perdi, ja gemega. Han passat els dies, han començat les declaracions, els gags polítics, les baralles de pati d'escola, un altre cas de corrupció, l'anunci de més retallades, les teories simples i contubèrniques. I ara en Debades... en Debades no sap com descriure-ho exactament però l'aclapara una vaga sensació, com una remor que s'acosta: potser sí que la temporada es va planificar malament, que aquell extrem no s'havia de fitxar, que la defensa fa aigües...@aballbona