Joc brut

“Les jeux sont faits” devien anunciar els autors materials dels esborranys sobre inexistents o infundades denúncies a CiU amb el clàssic “misión cumplida” en boca d'uns policies dels que encara sostenen que l'atemptat d'Atotxa va ser obra d'ETA, que no actuaren a l'hora de calumniar, inventar i intoxicar presentant informació demanada per cap jutge i que, amb la plena complicitat d'un diari amoral, i diuen que probablement venal, va perpetrar una maquinació per alterar els resultats electorals del 25-N. Curiosament, ni la Junta Electoral va obligar el diari a desmentir, en portada igualment, les afirmacions fabricades únicament per perjudicar el candidat que, malgrat aquests miserables torpedes llançats a la línia de flotació del vaixell insígnia de la flota catalana, va guanyar les eleccions, tot i que ho aconseguís per sota de les expectatives que les enquestes havien vaticinat. És evident que el Ministeri de l'interior va declarar que no sabia res del que passava a l'edifici de la seva seu i que Aznar, en versió pura FAES, se saltava qualsevol consideració de procediment jurídic o de presumpció d'innocència i anava a sumar-se i a encapçalar un atac tan primari i tan basat en la ignomínia contra un procés democràtic. Mentrestant, el senyor Rajoy (per correspondre als seus coreligionaris, que només parlen del “señor Mas” quan volen referir-se al molt honorable president de la Generalitat) es dedicava a fer aquella cosa tan galaica del qui calla, atorga i desfermava els mastins dels seus rengles. Hauria calgut, per tant, castigar els autors, depurar les responsabilitats delictives i desconvocar les eleccions fins poder garantir una participació sense coaccions i una jornada de reflexió que s'aplica amb rigor a petites qüestions individuals (com ara els sobres del PP amb doble papereta) i, en canvi, s'ignora totalment en la gravíssima qüestió d'injuriar i calumniar la principal força política del país.

Per si això fos poc, uns es feien el longuis i d'altres, amb rang de comandamento de ministres de govern, exhibien furiosament l'insult, la mentida conscient i l'odi africà contra els governants elegits la vegada anterior per vies perfectament democràtiques, en territori de Catalunya. A Madrid i a les Espanyes profundes, segur que la immensa majoria de la gent es va sentir satisfeta que una maniobra bruta d'aquesta mena rebaixés una part de la victòria que, abans de l'agressió (equivalent a trencar les urnes), tothom donava per feta. Que poc s'imaginen quant ens necessitaran als habitants del seu “Nordeste” per a lluitat contra la crisi i en el futur més immediat perquè, amb una Catalunya bloquejada, l'Espanya resultant s'aboca al fiscal cliff, és a dir al precipici. Potser és per aquest motiu que Rajoy (que segons l'arquetip no se sap si puja o si baixa) ha insinuat una possible agència tributària compartida com si en aquest punt de la pel·lícula una cosa conjunta fos possible amb els qui no han respectat mai l'Estatut d'autonomia tots junts: Guerra i PSOE (el ribot), Rajoy i Aznar (firmes contra l'autonomia), vulneració constant de les competències exclusives, asfíxia financera premeditada, intervenció del qui aporta a fi que a final de mes hagi d'anar amb la gorra a la mà a demanar una petita part de la seva aportació per poder pagar les nòmines o bé l'ocultació del dèficit fiscal. Per cert, la senyora Sánchez-Camacho va dir en campanya que la senyora Pastor havia destinat diners per al port de Barcelona. Mentida! Mai en tota la història Madrid ha aportat ni cinc al nostre port. Ans al contrari, ens pren beneficis nostres per subvencionar altres ports. La senyora Sánchez-Camacho anava mal fixada i no sap que el carrilet s'ha de fer perquè ho demanen la Ford de València, la BASF de Tarragona o la terminal xinesa de Barcelona i que, al revés del que ella diu, la ministra de l'AVE de Pontevedra (i punt, i prou i gràcies) ha fet pagar al port el 50% de l'obra de fora del territori portuari.

Un altre fet remarcable és que entre els dos grans partits estatals (tercer i quart a Catalunya) hi ha en marxa un pacte visible. Per exemple, quan es va tolerar la tupinada que clama al cel per la bel·ligerància impune del diari culpable i sabotejador, es va conèixer oficialment, judicialment, amb escorcolls i amb citacions per declarar l'endemà mateix, l'escàndol que gira al voltant dels ajuntaments del PSOE de Sabadell i de Montcada i Reixac. M'alegraria que els principals implicats no haguessin comès cap dels delictes imputats, però hi ha dos aspectes que em preocupen. Primer, que en la mateixa data en què s'acusa de forma anònima i sense cap intervenció de la justícia els dirigents de CiU, en canvi, alguna autoritat estatal prohibeix que es faci públic l'afer que afecta l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, i diversos familiars seus en primer grau que casualment també tenen càrrecs a l'Ajuntament. Em crida també l'atenció que Pasqual Maragall va dir que el gran problema de CiU es deia 3% (en al·lusió a les comissions, mordidas i suborns) i ara resulta que, segons les investigacions en curs, potser va clavar la xifra amb exactitud perquè n'havia sentit alguna cosa, atès que el jutge pregunta ara pel 3% de Sabadell. Altres noms que han destacat per la seva habitual catalanofòbia han estat el ministre Montoro (“aceituneros altivos”), que donant suport a un libel pamfletari passa ell mateix a exigir que els “culpables” (ni presumptes) acceptin la difamació i confessin els seus pecats. I ho diu ell que ha viscut en primera persona els multimilionaris dipòsits de Botín, a qui no demana pas que es presenti davant la justícia ni ens fa saber quina sanció li han aplicat, perquè al capo dels banquers tots el Montoros, tan valents, segueixen adorant-lo i raspallant-li la caspa reverencialment quan coincideixen.

recordem també tot el consell del BBV, amb comptes a Jersey, que no van ser jutjats ni castigats, però, això sí, van donar el banc sencer als amics de pupitre d'Aznar. Pel que fa a la senyora Cospedal, que també vol tallar caps, m'agradaria recordar-li que la Caixa de Castella-La Mancha va cometre moltes bogeries i va donar uns crèdits dubtosos als cinc grans promotors de la zona (mil milions). Del final de l'entitat ja en temin coneixement i la major part de les responsabilitats recauen en aquell Hernández Moltó del “míreme a los ojos, señor Rubio”. Miri'm, Moltó, quin paper va tenir el marit de la senyora Cospedal? És cert, senyora, que era vicepresident i el volia col·locar al consell d'Iberdrola, però, en assabentar-se que apujarien la llum, el va fer desviar a la filial d'enginyeria de la gran elèctrica a fi d'evitar la mala imatge tarifària? De passada, senyor Montoro, vostè té un germà altolocato al sector energètic? Si és així, en quina empresa de quin subsector? I expliqui, si us plau, si fa lobby i ha imposat criteris al govern central. Ah! I Acebes i Michavila, del Consell d'Estat, poden cobrar de JP Morgan, que hauria de ser incompatible? Per favor, llum i taquígrafs!