La desídia de la quotidianitat
Tots els mortals, quan tenim algun repte al davant que ens fa il·lusió (sigui una feina, un compromís social o amb una persona estimada, o el que sigui) la nostra voluntat d'agradar no te fi. No es tracta que hàgim de modificar la nostra imatge però sí que la cuidem en la mesura de les nostres possibilitats i així: s'afaiten i es pentinen els senyors, ens depilem i també ens pentinem les senyores, i tots plegats ens perfumem i triem, amb detall, la indumentària més adequada. No és que pretenguem enganyar ningú, però és evident que ens esforcem i no baixem la guàrdia ni un moment per tal que als altres, la teva cap, el teu marit o el teu amant, o tots dos, i el teu client, els sigui agradable veure't i pensin que han encertat amb l'opció escollida.
Ara bé, amb el temps i quan la fita ja està assolida, aquest esforç pateix atacs provocats per la confiança i la quotidianitat, que cal, deixin-me que els ho digui, controlar.
Així, quan alguns senyors prenen el costum de no afaitar-se el cap de setmana o per vacances, s'argumenta que aquest acte d'higiene és feixuc i que, quan no cal anar a treballar o no cal fer cap activitat social en què s'hagi de quedar bé, és més còmode no fer-ho. Potser sí que és més còmode no afaitar-se, posar-se el pijama a les set de la tarda, no depilar-se, inclús no dutxar-se ni pentinar-se quan no cal o no tens previst que et vegi ningú... potser, però també és veritat que és igualment confortable i acollidor voler continuar complaent-te tu mateix i els que comparteixen amb tu la vida més familiar. Perquè, en realitat, cuidar la pròpia imatge amb seny i mesura és un acte que té molt a veure amb la consideració i la deferència que tens cap als que et rodegen.
Podríem discutir si un nivell d'autoexigència massa alt en les formes pot acabar impedint una agradable i descansada rutina... podríem, però el que és indiscutible és que la polidesa i la cura personal, cada dia de cada dia, sobretot en el cercle més íntim, sempre juga a favor dels membres d'aquest cercle.
I deu ser perquè a casa meva no ha estat necessari, per gaudir d'una plaent i confortable vida casolana, que els senyors s'hagin descordat els pantalons i la camisa per dinar a la taula familiar, ni les senyores ens hàgim deixat rul·los amb la bata posada mentre mirem la tele, que sempre he pensat que guardar les formes, qualsevol forma, sense pecar de ser insubstancial i banal, fa la vida més fàcil i agradable i t'ajuda, al mateix temps, a no caure en una desídia perillosa.