Intel·ligència digital

Digitalitzats com estem, el sistema analògic ja ens sembla tan arcaic com una roda de molí. Però el cert és que no fa ni deu anys que ens sentíem molt avançats i satisfets amb aquell funcionament tecnològic. Com que era més lent, vivíem més assossegats; com que no teníem tant bombardeig comunicatiu com ara, anàvem menys atabalats. I sovint, l'atabalament esdevé perillós. Mirem si no l'estadística d'atropellaments de vianants en els quals la causa ha estat anar capficats amb el telèfon mòbil, la tauleta o altres aparells electrònics en comptes de vigilar en creuar el carrer.

No és broma, perquè als badocs els hi va la vida, i aquells que els atropellen potser no la perden, però se'ls complica d'allò més; emocionalment i materialment. Ja fa anys que tenim assumit que si un automobilista parla per telèfon mentre condueix es converteix en un perill potencial, tant per a ell com per als altres, i per això aquest acte està penat. Amb el que no comptàvem, fins fa poc, és amb el risc que corren els vianants digitalitzats.

Els més susceptibles de perdre el món de vista a causa dels dispositius electrònics són els joves. Se'ls pot veure al metro o a l'autobús amb els ulls clavats a la petita pantalla –ara la petita pantalla ja no és la del televisor–, i un dit passejant amunt i avall mil·limètricament. Nois i noies que no veuen res més, no senten res més. Cert que altres estan capficats en un llibre, però són minoria, i a més no se'ls nota tan absorts. D'altres viatgen o caminen amb auriculars posats. Tot són abstraccions, algunes clàssiques, com ara llegir; altres hipermodernes, en forma d'aparells de música o de tauletes. D'antuvi, sembla més perillós divertir-se escalant muntanyes que navegant per internet. No obstant això, les aparences enganyen.

Fugir de la realitat quan s'està travessant un carrer comporta un risc físic. N'hi ha un altre, de caràcter diferent i permanent: deixar de pensar. Vindria a ser que la intel·ligència digital justament està creant éssers menys intel·ligents.